Un llibre de
XAVIER ALIAGA
Xavier Aliaga es defineix a la
seva pàgina web[1]
com un periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia.
Fill de pare ferroviari, les circumstàncies laborals del seu progenitor el van
portar a néixer a Madrid l’any 1970 però el fet ressenyat no té més importància
sinó és perquè ens serveix per reafirmar allò de què un és d’on se sent i
Xavier Aliaga se sent valencià i, més concretament, xativí d’adopció.
Quant a la seva trajectòria
professional confessa haver fet quasi tots els papers de l’auca: director de
setmanari comarcal, redactor, columnista, tertulià de ràdio i televisió, també
comunicació política i cultural, guions de televisió i, actualment, membre de
l’equip d’ El temps de les Arts. Quan
un entrevistador[2]
subratlla la seva peculiaritat laboral d’home polivalent, la resposta li surt
sense embuts:
Forma part de la supervivència.
Fer de tertulià em ve de quan em dedicava a la comunicació política. Mai m’han
deixat de convocar per a aquest tipus de feina, fa molts anys que participe fent
tertúlies i m’ho prenc com una part de la professió que s’ha de fer i, a més,
dona visibilitat. Però on em trobe molt a gust és en l’àrea del periodisme
cultural, concretament com a cap de cultura d’El Temps, i ara com a coordinador del portal cultural El Temps de les Arts. Al final cada
un troba el seu cau i jo en aquest sector he trobat el meu espai, la meua zona
de confort, i no significa que visca de rendes. He trobat la faceta
periodística en la qual em sent més còmode. Fa molt de temps que no faig
guions, però sempre m’ha atret molt eixe món, però més com una derivació de la
part creativa, no com a professió nuclear.
Ha comentat diverses vegades en
entrevistes que la dèria de la lectura l’acompanya des de sempre i la de
l’escriptura de quasi sempre. També ha afirmat que la culpa de tot la tenen… els meus pares, que ompliren la casa de
llibres. I afegeix:
Ma mare era del Círculo de
Lectores i a casa sempre arribaven les últimes novetats. Érem una família de
classe treballadora, ma mare era mestressa de casa i mon pare ferroviari, no
tenien la biblioteca d’uns catedràtics, però no hi faltaven els llibres. Tenien
el que tenien: Blasco Ibáñez, best-sellers de l’època, les col·leccions
completes de Juli Verne o Salgari. I, en eixe punt, vaig començar a enriquir la
llibreria: Faulkner, Vargas Llosa, etc. A casa érem molt bons lectors. M’ho
compraven tot![3].
La producció
literària de Xavier Aliaga és significativa: Si no ho dic, rebente (2005)
considerada com una sàtira; Els
neons de Sodoma (Premi Andròmina, 2008) definida com una
astracanada pel propi autor; el drama generacional de Vides desafinades
(Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians,
2011); El meu nom no
és Irina (Premi Samaruc i Premi de la Crítica, 2013) presentada
com una novel·la iniciàtica; Dos
metres quadrats de sang jove; i Les quatre vides de l’oncle Antoine (Angle
Editorial 2017; Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i
Premi de la Crítica), una obra, segons el jurat, plena de matisos sobre la
recuperació de l’oblit i que s’alimenta,
essencialment, de la curiositat[4].
Xavier Aliaga ha
estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors
Valencians a obra publicada. Amb Ja estem
morts, amor, va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.
El seu darrer llibre, el thriller Això no
és un western, va ser finalista del Festival València Negra. Així mateix,
Xavier Aliaga es membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor
de l'IVAM[5].
Dins de la seva
trajectòria literària reconeix la influència especial de Joan Fuster. L’escriptor
va fer una introducció d’una antologia titulada Fuster per a ociosos i la petja d’aquest autor, afirma, ha estat present en molts articles que he fet des
que soc periodista. No fa molt, algú em va passar un article que vaig escriure
sobre ell quan jo començava en el diari El
Punt. I em vaig tirar les mans al cap, escrivia com una recreació de
Fuster, però sense massa èxit. Cada un ha de ser ell mateix quan escriu, -encertada reflexió- amb el seu propi estil, encara que jo sempre
he admirat el pensador per remoure consciències, l’home intel·ligent,
l’assagista… També es reconeix, però, en altres autors com Boris Vian,
Chandler, Vázquez Montalbán, Torrent, Chirbes, Sebastià Bennassar i Àlex Martin[6].
Com a periodista Xavier Aliaga es mostra preocupat
per la manca de pluralitat i d’hipocresia dels mitjans de comunicació i
denuncia:
Els mitjans estan en mans de
conglomerats d’inversors o de bancs. Tenim setanta mitjans, setanta
televisions, i només rebem un únic missatge com quan teníem les dues cadenes de
TVE.
És una mica pervers, tot està en
mans de dos… però a més juguen a crear corrents d’opinió de dretes i
d’esquerres, tot està en venda, tot ho tenim en el mercat de les idees. Juguen
a la bipolarització mentre pertanyen al mateix amo, estan a les mateixes mans.
Tenim tan pocs refugis! Quins refugis tenim? El diario.es o La Veu
del País Valencià, productes minoritaris que estan fora del mercat
general i es troben sempre amb l’aigua al coll per a poder sobreviure. I les
signatures, periodistes homes i dones en qui confies amb el seu bon criteri, no
fa falta compartir les idees… només que et resulten interessants i et facen
reflexionar.
Aquesta novel·la va ésser a les llibreries al setembre de 2021 i ja va per la quarta edició. Sens dubte, com es va constatar en el club de lectura, és una novel·la que atrapa, enganxa i mereix ésser rellegida.
El resum oficial de l’editorial
Angle diu:
Anaïs va morir quan tenia setze anys i té una història
per explicar. La dels seus pares, Tristany i Minerva, de com es coneixen,
s’enamoren i comencen una vida plegats. Una història de passió, compromís,
ascensos professionals, rutines, traïcions i malentesos que podria ser com
qualsevol altra. Si no fos perquè els pares s’hauran d’enfrontar a la pitjor de
les pèrdues. I hauran de continuar vivint i decidir si encara es podran
reconstruir com a parella.
Òbviament, un
resum d’editorial no pot desvetllar els secrets amagats dins la novel·la, cal
preservar-ne el misteri i mantenir l’interès; tanmateix, Ja estem morts, amor és una novel·la plena de matisos i de
possibilitats, una font de frases ben trobades i cadascuna d’elles una
oportunitat per estirar-ne el fil i treure’n suc.
Els noms dels
protagonistes, sense anar més lluny, ja són tot un indicador de com aquesta
novel·la és una obra pensada i mesurada fins al darrer detall. Tot hi té un
sentit, des del fil argumental fins les frases sense acabar o les frases concises
de sòlida profunditat reflexiva. És una novel·la que obre finestres, que dona
pistes de per on poden anar les coses segons l’opció escollida.
Xavier Aliaga juga
amb el lector. A la tertúlia del club es va subratllar el cop d’efecte produït pel
final sorprenent de la història, pel gir de guió que suposa i que no t’esperes
i que, d’alguna manera, trastoca el mapa mental construït,
fruit de la lectura i de les imatges creades a partir de la descripció dels
actes dels seus protagonistes. A parer d’alguna lectora, el final de la
història, tot i l’originalitat i la sorpresa, no convenç perquè pot
interpretar-se com un final forçat, però, també, el tomb de perspectiva podria
ésser una bona raó per a una segona lectura, doncs podríem interpretar determinades
observacions i reflexions des d’una altra perspectiva...Xavier Aliaga, com he
dit, juga amb el lector i, subtilment, el convida a contemplar la realitat amb
mirada polièdrica.
Francesc Viadel[7]
assegurava que aquesta novel·la ens mostra un escriptor amb molt d’ofici, que
domina el llenguatge i afegeix:
Ho ha dit millor
que ningú el crític Borja Bagunyà a la revista Serra d’Or: Ja estem morts,
amor és «un exercici intel·ligentíssim de reconstrucció amb les
eines de la crònica, l’autobiografia i la ficció per confegir un artefacte
brillant».
La manera de narrar la història va ser
força aplaudida pels integrants del club. Es va destacar la seva estructura
àgil, la precisió del seu llenguatge, les expressions tan encertades que, més
d’una lectora, havia anotat per donar-hi visibilitat i perquè cadascuna d’elles
podria donar peu a un debat. Uns exemples:
L’Adolf era un individu a qui s’estima amb la
intensitat justa, com s’estima a les persones que ni omplen ni molesten.
Hi ha promeses que se’n van a dormir i no
desperten mai.
O l’excel·lent reflexió metafòrica
sobre el gerro trencat en dir que, un cop trencat, el gerro ja no pot tornar a
ésser el mateix, però és pot reconstruir i adquirir un altre tipus de bellesa.
Xavier Aliaga ofereix una narrativa
original, profunda i reflexiva. Ens trobem amb una novel·la emotiva, incisiva i
minuciosa, on res hi és balder. No hi ha fullaraca, ni diàlegs intranscendents;
de fet, tota l’obra és una descripció precisa i concisa i on les frases inacabades
confereixen un plus al conjunt.
L’escriptor descriu vides plenes de
pèrdues, com si els fats portessin als personatges a caure una vegada i una
altra a les caselles més negres del joc. Els personatges principals tenen daus
trucats des d’un bon principi, caminen per la vida arrossegant-se entre el
desengany i la lluita, però l’autor descriu aquest viatge de dolor i pèrdues de
manera tan poètica i propera que fa viure en el lector tota la intensitat del
recorregut amb el to positiu de valorar, per damunt de tot, el do de la vida.
Xavier Aliaga és un escriptor que
hauríem de seguir perquè escriu rebé i, a més a més, fa diana i obre escletxes dins
cada consciència per tal com construeix les històries i per com les relata.
[1] https://xavieraliaga.cat/
[2] GARCIA DEVÍS, Xavier. Sóc tot el que
he llegit. La veu dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/77265/xavier-aliaga-soc-tot-allo-que-he-llegit
[3] GARCIA DEVÍS, Xavier. Sóc tot el que he llegit. La veu dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/77265/xavier-aliaga-soc-tot-allo-que-he-llegit
[4] https://www.nuvol.com/llibres/xavier-aliaga-la-curiositat-soposa-a-oblit-45534.
[5] https://tempsarts.cat/author/xavier_aliaga_autor
[6] GARCIA DEVÍS, Xavier. Sóc tot el que
he llegit. La veu dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/77265/xavier-aliaga-soc-tot-allo-que-he-llegit
[7] VIADEL,
Francesc. Ja estem morts, amor o sobre la
indagació del dolor. La veu (V) dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/77882/xavier-aliaga-ja-estem-morts-amor-o-sobre-la-indagacio-del-dolor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada