dimarts, 7 de gener del 2025

PLUJA D’ESTELS

 Un llibre de

LAIA AGUILAR

L’autor

Nascuda a Barcelona el 1976, la Laia Aguilar figura a Wiquipèdia com a escriptora, guionista i professora. Si es va una mica més enllà descobrim que és Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la universitat Ramon Llull i que s’ha obert camí professional com a docent de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i també com a guionista de sèries de televisió. Ella va participar, entre altres, a El cor de la ciutat, Vent del pla i Merlí. Els darrers anys, però, la seva col·laboració com a guionista ha passat a un tercer pla perquè la seva prioritat, explica, és escriure les seves històries, fer literatura, que és el que més de gust em ve[1] .

Com també passa amb la gran majoria d’escriptors, l’interès per la lectura se li va despertar ben aviat: De petita m’agradava molt la ficció, llegir. Era lectora. Recordo que els meus pares tenien tot de llibres de rondalles mallorquines a casa. Moltes nits, abans d’anar a dormir, la meva mare me n’explicava, i tot aquell ideari m’encantava. La ficció m’entusiasma.

Tot i això darrerament ha fet el guió de la pel·lícula Wolfang que és una novel·la seva,  adreçada a un públic juvenil i protagonitzada per un nen d’onze anys amb un coeficient intel·lectual de 152 al qual li agrada fer llistes de coses impossibles, saber com es pot viatjar a Neptú i, entre altres interessos, la il·lusió d’arribar a ser un gran pianista. El llibre va ser premiat amb el VI Premi Carlemany per al foment de la lectura. Aquest és un premi convocat  pel Govern d’Andorra, Grup 62 i la Fundació Enciclopèdia Catalana. Van ser nou estudiants d’entre 14 i 16 anys els que van formar part del jurat, sota la supervisió de les seves professores de lectura, i van escollir aquesta obra entre la selecció de tres llibres –d’entre els 26 presentats– que els va lliurar un consell lector, format per sis persones, entre escriptors, professors i l’editora de Columna, Glòria Gasch.

La pel·lícula Wolfang ha estat filmada el 2024 i s’estrenarà enguany. Una altra intervenció recent com a guionista ha estat la de treballar en una sèrie de TV3 titulada Jo mai mai, on es manifesten els primers cops que marquen la vida i el xoc generacional entre pares i fills. La Laia reconeix que treballar en el món del guió dóna per viure i, fins i tot, viure molt bé. El coneix a fons perquè hi va dedicar molts anys i, com diu ella, anava fent una sèrie darrere l’altra. Però (ai!, els “peròs”) vol donar ales al desig d’escriure, de fer literatura. Ella diu: El món de la literatura és una aposta personal molt grossa. Vull escriure i m’ho vull creure, però costa molt de vendre llibres. Encara costa molt que la gent llegeixi[2].

En una altra entrevista[3] remarca la diferència de pressió entre escriure guions de televisió o escriure una novel·la. La responsabilitat en una sèrie de televisió, a parer seu, queda més diluïda perquè es forma part d’un equip nombrós entre guionistes, actors, directors, productors...escriure una novel·la, en canvi, obliga a enfrontar-se a un mateix davant del mirall i la pressió és molt més alta: Si t’equivoques, t’equivoques tu sol. Si l’encertes, l’encertes tu sol. D’altra banda, l’emoció que hi diposites és molt més gran. I no vull menystenir els projectes de sèries on he treballat on sento que també m’hi he deixat la pell i les expectatives.

Després de Wolfgang, Laia Aguilar va publicar la seva segona novel·la juvenil, Juno, on ens presenta la història de solitud i desesperança que envolta la vida de molts menors tutelats. La primera novel·la considerada per a adults va arribar l’any 2020 de la mà de Pluja d’estels per continuar amb Les altres mares i Tots aquells mars.

És destacable la sinceritat d’aquesta escriptora que, sense embuts, reconeix com les seves ganes de renovar-se la van portar a apuntar-se a un curs de dramatúrgia a la sala Beckett, un curs on es treballava molt la creativitat a partir de somnis i simbolismes diversos. El plaer de fer d’alumne i no de professora el va degustar amb fruïció i el curs li va mostrar un nou llenguatge: Sóc una enamorada del teatre, però no en sé res! Aleshores, vaig parlar amb en Marc Artigau, un amic meu escriptor i company, que va recomanar-me el curs. Vaig anar a petar en aquest curs amb la idea d’aprendre a escriure teatre, i tot el que vaig aprendre-hi ho vaig acabar abocant en la meva novel·la[4].

Quant a la manera de construir la seva narrativa, l’autora de Pluja d’estels ens fa conèixer una part dels seus secrets. Ella “filma” mentalment les escenes abans d’escriure-les: M’assec davant l’ordinador i abans de posar-me a escriure intento imaginar-m’ho tot com si es tractés d’una pel·lícula. Pensa tots els detalls, com a quadres escenogràfics per, tot seguit, plasmar amb el màxim de concreció tant l’entorn com el que ella en diu el món del subtext, això és, gestualitat, mirades i expressions.

 L’obra
 Sóc una enamorada del mar, m’agrada. I mira que l’he descobert de gran, perquè jo de petita sempre anava a la muntanya amb la meva família. Ara he descobert l’Empordà, el delta de l’Ebre, he viatjat a les illes gregues… M’entusiasma, el mar. A més, em sembla un motiu molt poètic i molt inspirador com a escenari per a construir històries.

Aquestes paraules de la Laia Aguilar ens serveixen de peu d’entrada al comentari de la seva novel·la Pluja d’estels, premi Josep Pla, 2020. Alba Richart en una entrevista li remarcava que feia deu anys que cap dona havia obtingut el premi Josep Pla i li preguntava per les raons de tan vergonyosa diferència. La resposta de Laia Aguilar va ser un xic ambigua. Va afirmar que li costava d’entendre aquesta realitat perquè des de la seva percepció, cada cop hi ha més dones que reben premis de reconeixement per la seva tasca com escriptores i formula dues suposicions: pot tractar-se d’una qüestió de conciliació familiar o de poca fe vers la fortuna d’ésser escollides[5].

 

A Pluja d’estels trobem una història protagonitzada per un teòric grup d’amics que, a iniciativa d’un d’ells, es reuneixen en una casa de la Costa Brava, un lloc esplèndid de cara al mar, per repetir el ritual de contemplar una pluja d’estels, costum abandonada durant uns anys arrel d’un accident que planeja tot temps sobre l’atmosfera de la relació.

Per declaracions fetes a alguns mitjans[6], la història podia tenir ressonàncies de vivències  personals. Laia Aguilar afirma: Tenia un grup d’amics als voltant dels 40 anys que es reunien després d’un incident tràgic. La problemàtica de molts d’ells, (feina, maternitat, amor, expectatives de futur) era una problemàtica adulta. Així que sense voler m’hi vaig trobar. També cal remarcar que quan vaig començar tenia 40 anys i sí, era la meva generació i suposo que parlava una mica de mi, també. Tots els personatges tenen alguna part de mi, a Pluja d’estels.

L’autora va confessar[7]  una gènesi de la novel·la de cocció lenta; es tractava d’un projecte antic que no acabava d’arrencar però la subtrama persistia. Els esquemes inicials van anar madurant poc a poc fins arribar un moment –una mena de “clic”, afirma- que va marcar el punt d’inflexió, l’hora de posar-se a la feina. Ho explica amb aquestes paraules: Primer vaig agafar cadascun dels personatges i els vaig anar fent créixer. Volia que tinguessin capes, que ens sorprenguessin, que no fossin en cap moment el que es veu o s’intueix a primera vista. Un cop vaig tenir els personatges, la història va anar sorgint poc a poc. Sabia el conflicte que volia tractar i tenia una escena-imatge de final que sempre va ser com una mena de far. Arribar fins aquí va ser el treball més intens de tots; el d’anar combinant les diferents trames.

Laia Aguilar destaca el caràcter coral de la novel·la Pluja d’estels com un tret distintiu i valuós. Està satisfeta del repte, del fet que no hi hagi un personatge principal a la trama, sinó sis personatges en escena, un plantejament que no havia fet mai abans, perquè sempre havia escrit en primera persona, ficant-se dins la pell del personatge protagonista. En aquesta història l’únic narrador possible, la Paula, no es fa mai present, sempre són els altres els que li posen veu i pensaments, voleia per damunt dels caps sense materialitzar-se.

Un altre objectiu subratllat per l’autora era el de seduir el lector a partir de les vivències de cada personatge. Volia dibuixar la diversitat de personalitats i com aquesta diversitat encarava un fil comú, l’absència de la Paula, pensada en l’imaginari de l’escriptora com una dona absent, però viva i magnètica. Laia Aguilar declara la seva voluntat de jugar amb les emocions però sense traspassar la línia. Ho expressa d’aquesta manera: vaig intentar fugir de tot allò explícit i vaig apostar més pel subtext. Hi ha un moment de catarsi entre els personatges que en cap moment vaig voler sobrepassar. Els queden massa coses per dir-se, massa secrets, massa sentiments que no acaben de mostrar mai… com la vida mateixa.

Tot escriptor, millor dit, tot creador projecta la seva visió de la vida, el seu mapa mental, a través de la seva obra. Laia Aguilar n’és conscient i és d’agrair perquè no tots en són. Ella afirma i aferma la seva voluntat de no jutjar els personatges, de no moralitzar: Senzillament, són humans i cometen errors com ens passa a tots, no?[8]. Tampoc amaga les seves creences: Crec que no estem preparats per encarar els conflictes, ja sigui una desaparició, una mort o un càncer; no sabem com actuar, no sabem com adreçar-nos a aquella persona que pateix el conflicte, simplement fugim, l’evitem. Ens costa, ens passa a tots, crec que és molt humà... Crec que a la vida ens construïm un relat del que ha passat amb records que poden estar distorsionats... Crec que no som prou conscients que els anys d’infantesa ens condicionen tota la vida...[9].

Quant a influències, manifesta el pes positiu dels contes de Raymon Carver, especialment, subratlla, la seva capacitat per generar la sensació d’alerta, de moment en què ha de passar alguna cosa que no arriba a passar mai. S’intueix la tempesta, però no es concreta, no pren mai forma. L’escriptora admira en aquest autor la seva capacitat per crear tensió, per mantenir el lector en una constant expectativa.

Pluja d’estels no és només una imatge és, també, l’acte final que vol donar sentit a tota la història.  Laia Aguilar explicita que en cada novel·la hi fa aparèixer alguna imatge o personatge secundari o un petit detall d’una novel·la anterior. És una juguesca de l’escriptora amb ella mateixa i, n’està convençuda, li porta sort. Contemplar la pluja d’estels era, oficialment, l’objectiu final de l’excursió dels personatges però el subtext –ens diria l’escriptora- és utilitzar aquesta imatge com a mirall del món interior dels personatges. En definitiva, assegura, la novel·la té a veure amb l’amor i amb la mort i en com,  tots plegats, decidim enfrontar-nos al dolor dels altres. I es pregunta: Ens el mirem de cara, el dolor? En fugim? Intentem silenciar-lo? Què estem disposats a fer, per ajudar els altres? I afirma: Aquest és el tema central de Pluja d’estels[10].

És interessant llegir com, des de la seva perspectiva, dibuixa la personalitat de cada protagonista. Fixem-nos-hi:

El Nis: Egòlatra, extravertit, narcisista, interpreta un personatge.
En Jon: Caòtic, inestable, oscil·lant, el més valent i coratjós.
La Mila: auto exigent, obsessiva, anhela la perfecció… en el fons plena de pors.
L’Olivia: intel·ligent, curiosa, aparentment ingènua… la més lúcida de tots.

La Paula està vista i escrita des del punt de vista del grup d’amics. Així que es tracta d’una Paula idealitzada, serena,  sense fissures. Si la veiéssim de prop, si la Paula assistís a la trobada, seria un personatge amb contradiccions i incerteses. Però l’absència produeix aquest miratge estrany vers les persones: idealitzem allò que no tenim. Idealitzem a qui no tenim. I si és lluny, encara l’idealitzem més.

Laia Aguilar subratlla que el paisatge és gairebé un personatge més de l’estructura perquè ens va indicant com se senten per dins els protagonistes: la calma, el vent, la tempesta, altre cop la calma… i finalment la pluja d’estels que coincideix en el moment de catarsi final. Els cels son canviants i defineixen uns perfils marcats per un rerefons de pessimisme i malenconia, de somriures trencats, en paraules de l’autora.

Hem insistit a remarcar la percepció i els objectius de l’escriptora en aquesta novel·la per contrastar-la amb la del nostre club de lectura. Pluja d’estels no va ésser rebuda amb admiració sinó com una història adequada per evadir-se, una novel·la distreta, de lectura fàcil, una mica reiterativa i, en paraules d’una lectora, on no hi pots buscar massa cosa. Sembla més aviat una història plana farcida de personatges insatisfets.

No es va veure massa clara la pretesa relació d’amistat entre els convocats a la pluja d’estels. Gairebé no s’expressen, no parlen, no hi ha comunicació. En paraules d’una tertuliana, tots volen dir, però no diuen. Els personatges semblen una mica estereotipats, també es va suggerir, com si l’escriptora perseguís de connectar les vivències dels components del grup amb temàtica social actual.

Ara bé, també es van donar coincidències amb l’autora. El club de lectura va percebre l’Olívia com el personatge més lúcid, la persona que enceta el meló. Una lectora va puntualitzar: és l’única figura que ve de fora. L’Olivia no formava part del nucli d’amics originari i potser aquest és –com també passa a l’obra de Sartre a “Porta tancada”- l’element que li permet objectivar millor la situació i posar-hi distància emocional. Pel que fa al Nis hi va haver unanimitat a l’hora de descriure’l com una persona incapaç d’afrontar la realitat, una persona immadura i poc responsable, és poca cosa, amaga les cartes, es va dir.

I a tothom va decebre la insubstancialitat del tracte de l’eutanàsia, un element que, a criteri del club, podia haver donat lloc a sucoses i profundes reflexions i, en canvi, figura com quelcom circumstancial i només pren sentit per dibuixar una mica més el contrast entre el Nis i el Jon.

 


[1] GRANYER, Emma. Entrevista a Laia Aguilar. Vilaweb. 7.09.2024. https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-laia-aguilar-tots-aquells-mars/

[2] GRANYER, Emma. Entrevista a Laia Aguilar. Vilaweb. 7.09.2024. https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-laia-aguilar-tots-aquells-mars/

[3]  L’Illa dels llibres. Entrevista 10.08.2020 https://www.illadelsllibres.com/laia-aguilar-entrevista-pluja-estels/

[4] GRANYER, Emma. Entrevista a Laia Aguilar. Vilaweb. 7.09.2024. https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-laia-aguilar-tots-aquells-mars/

[6] L’Illa dels llibres. Entrevista 10.08.2020 https://www.illadelsllibres.com/laia-aguilar-entrevista-pluja-estels/

 

[7] L’Illa dels llibres. Entrevista 10.08.2020 https://www.illadelsllibres.com/laia-aguilar-entrevista-pluja-estels/

[8] GRANYER, Emma. Entrevista a Laia Aguilar. Vilaweb. 7.09.2024. https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-laia-aguilar-tots-aquells-mars/

 

Cap comentari:

dimarts, 3 de desembre del 2024

JA ESTEM MORTS, AMOR

 Un llibre de

XAVIER ALIAGA



L’autor

Xavier Aliaga es defineix a la seva pàgina web[1] com un periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Fill de pare ferroviari, les circumstàncies laborals del seu progenitor el van portar a néixer a Madrid l’any 1970 però el fet ressenyat no té més importància sinó és perquè ens serveix per reafirmar allò de què un és d’on se sent i Xavier Aliaga se sent valencià i, més concretament, xativí d’adopció.

Quant a la seva trajectòria professional confessa haver fet quasi tots els papers de l’auca: director de setmanari comarcal, redactor, columnista, tertulià de ràdio i televisió, també comunicació política i cultural, guions de televisió i, actualment, membre de l’equip d’ El temps de les Arts. Quan un entrevistador[2] subratlla la seva peculiaritat laboral d’home polivalent, la resposta li surt sense embuts:

Forma part de la supervivència. Fer de tertulià em ve de quan em dedicava a la comunicació política. Mai m’han deixat de convocar per a aquest tipus de feina, fa molts anys que participe fent tertúlies i m’ho prenc com una part de la professió que s’ha de fer i, a més, dona visibilitat. Però on em trobe molt a gust és en l’àrea del periodisme cultural, concretament com a cap de cultura d’El Temps, i ara com a coordinador del portal cultural El Temps de les Arts. Al final cada un troba el seu cau i jo en aquest sector he trobat el meu espai, la meua zona de confort, i no significa que visca de rendes. He trobat la faceta periodística en la qual em sent més còmode. Fa molt de temps que no faig guions, però sempre m’ha atret molt eixe món, però més com una derivació de la part creativa, no com a professió nuclear.

Ha comentat diverses vegades en entrevistes que la dèria de la lectura l’acompanya des de sempre i la de l’escriptura de quasi sempre. També ha afirmat que la culpa de tot la tenen… els meus pares, que ompliren la casa de llibres. I afegeix:

Ma mare era del Círculo de Lectores i a casa sempre arribaven les últimes novetats. Érem una família de classe treballadora, ma mare era mestressa de casa i mon pare ferroviari, no tenien la biblioteca d’uns catedràtics, però no hi faltaven els llibres. Tenien el que tenien: Blasco Ibáñez, best-sellers de l’època, les col·leccions completes de Juli Verne o Salgari. I, en eixe punt, vaig començar a enriquir la llibreria: Faulkner, Vargas Llosa, etc. A casa érem molt bons lectors. M’ho compraven tot![3].

La producció literària de Xavier Aliaga és significativa: Si no ho dic, rebente (2005) considerada com una sàtira; Els neons de Sodoma (Premi Andròmina, 2008) definida com una astracanada pel propi autor; el drama generacional de Vides desafinades (Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 2011); El meu nom no és Irina (Premi Samaruc i Premi de la Crítica, 2013) presentada com una novel·la iniciàtica; Dos metres quadrats de sang jove; i Les quatre vides de l’oncle Antoine (Angle Editorial 2017; Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i Premi de la Crítica), una obra, segons el jurat, plena de matisos sobre la recuperació de l’oblit i que s’alimenta, essencialment, de la curiositat[4].

Xavier Aliaga ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb Ja estem morts, amor, va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. El seu darrer llibre, el thriller Això no és un western, va ser finalista del Festival València Negra. Així mateix, Xavier Aliaga es membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM[5].

Dins de la seva trajectòria literària reconeix la influència especial de Joan Fuster. L’escriptor va fer una introducció d’una antologia titulada Fuster per a ociosos i la petja d’aquest autor, afirma, ha estat present en molts articles que he fet des que soc periodista. No fa molt, algú em va passar un article que vaig escriure sobre ell quan jo començava en el diari El Punt. I em vaig tirar les mans al cap, escrivia com una recreació de Fuster, però sense massa èxit. Cada un ha de ser ell mateix quan escriu, -encertada reflexió- amb el seu propi estil, encara que jo sempre he admirat el pensador per remoure consciències, l’home intel·ligent, l’assagista… També es reconeix, però, en altres autors com Boris Vian, Chandler, Vázquez Montalbán, Torrent, Chirbes, Sebastià Bennassar i Àlex Martin[6].

Com a periodista Xavier Aliaga es mostra preocupat per la manca de pluralitat i d’hipocresia dels mitjans de comunicació i denuncia:

Els mitjans estan en mans de conglomerats d’inversors o de bancs. Tenim setanta mitjans, setanta televisions, i només rebem un únic missatge com quan teníem les dues cadenes de TVE.

És una mica pervers, tot està en mans de dos… però a més juguen a crear corrents d’opinió de dretes i d’esquerres, tot està en venda, tot ho tenim en el mercat de les idees. Juguen a la bipolarització mentre pertanyen al mateix amo, estan a les mateixes mans. Tenim tan pocs refugis! Quins refugis tenim? El diario.es o La Veu del País Valencià, productes minoritaris que estan fora del mercat general i es troben sempre amb l’aigua al coll per a poder sobreviure. I les signatures, periodistes homes i dones en qui confies amb el seu bon criteri, no fa falta compartir les idees… només que et resulten interessants i et facen reflexionar.

 L’obra



Aquesta novel·la va ésser a les llibreries al setembre de 2021 i ja va per la quarta edició. Sens dubte, com es va constatar en el club de lectura, és una novel·la que atrapa, enganxa i mereix ésser rellegida.

El resum oficial de l’editorial Angle diu:

Anaïs va morir quan tenia setze anys i té una història per explicar. La dels seus pares, Tristany i Minerva, de com es coneixen, s’enamoren i comencen una vida plegats. Una història de passió, compromís, ascensos professionals, rutines, traïcions i malentesos que podria ser com qualsevol altra. Si no fos perquè els pares s’hauran d’enfrontar a la pitjor de les pèrdues. I hauran de continuar vivint i decidir si encara es podran reconstruir com a parella.

Òbviament, un resum d’editorial no pot desvetllar els secrets amagats dins la novel·la, cal preservar-ne el misteri i mantenir l’interès; tanmateix, Ja estem morts, amor és una novel·la plena de matisos i de possibilitats, una font de frases ben trobades i cadascuna d’elles una oportunitat per estirar-ne el fil i treure’n suc.

Els noms dels protagonistes, sense anar més lluny, ja són tot un indicador de com aquesta novel·la és una obra pensada i mesurada fins al darrer detall. Tot hi té un sentit, des del fil argumental fins les frases sense acabar o les frases concises de sòlida profunditat reflexiva. És una novel·la que obre finestres, que dona pistes de per on poden anar les coses segons l’opció escollida.

Xavier Aliaga juga amb el lector. A la tertúlia del club es va subratllar el cop d’efecte produït pel final sorprenent de la història, pel gir de guió que suposa i que no t’esperes i que, d’alguna manera, trastoca el mapa mental construït, fruit de la lectura i de les imatges creades a partir de la descripció dels actes dels seus protagonistes. A parer d’alguna lectora, el final de la història, tot i l’originalitat i la sorpresa, no convenç perquè pot interpretar-se com un final forçat, però, també, el tomb de perspectiva podria ésser una bona raó per a una segona lectura, doncs podríem interpretar determinades observacions i reflexions des d’una altra perspectiva...Xavier Aliaga, com he dit, juga amb el lector i, subtilment, el convida a contemplar la realitat amb mirada polièdrica.

Francesc Viadel[7] assegurava que aquesta novel·la ens mostra un escriptor amb molt d’ofici, que domina el llenguatge i afegeix:

Ho ha dit millor que ningú el crític Borja Bagunyà a la revista Serra d’Or: Ja estem morts, amor és «un exercici intel·ligentíssim de reconstrucció amb les eines de la crònica, l’autobiografia i la ficció per confegir un artefacte brillant».

La manera de narrar la història va ser força aplaudida pels integrants del club. Es va destacar la seva estructura àgil, la precisió del seu llenguatge, les expressions tan encertades que, més d’una lectora, havia anotat per donar-hi visibilitat i perquè cadascuna d’elles podria donar peu a un debat. Uns exemples:

L’Adolf era un individu a qui s’estima amb la intensitat justa, com s’estima a les persones que ni omplen ni molesten.

Hi ha promeses que se’n van a dormir i no desperten mai.

O l’excel·lent reflexió metafòrica sobre el gerro trencat en dir que, un cop trencat, el gerro ja no pot tornar a ésser el mateix, però és pot reconstruir i adquirir un altre tipus de bellesa.

Xavier Aliaga ofereix una narrativa original, profunda i reflexiva. Ens trobem amb una novel·la emotiva, incisiva i minuciosa, on res hi és balder. No hi ha fullaraca, ni diàlegs intranscendents; de fet, tota l’obra és una descripció precisa i concisa i on les frases inacabades confereixen un plus al conjunt.

L’escriptor descriu vides plenes de pèrdues, com si els fats portessin als personatges a caure una vegada i una altra a les caselles més negres del joc. Els personatges principals tenen daus trucats des d’un bon principi, caminen per la vida arrossegant-se entre el desengany i la lluita, però l’autor descriu aquest viatge de dolor i pèrdues de manera tan poètica i propera que fa viure en el lector tota la intensitat del recorregut amb el to positiu de valorar, per damunt de tot, el do de la vida.

Xavier Aliaga és un escriptor que hauríem de seguir perquè escriu rebé i, a més a més, fa diana i obre escletxes dins cada consciència per tal com construeix les històries i per com les relata.


[1] https://xavieraliaga.cat/

[2] GARCIA DEVÍS, Xavier. Sóc tot el que he llegit. La veu dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/77265/xavier-aliaga-soc-tot-allo-que-he-llegit

[3] GARCIA DEVÍS, Xavier. Sóc tot el que he llegit. La veu dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/77265/xavier-aliaga-soc-tot-allo-que-he-llegit

[4] https://www.nuvol.com/llibres/xavier-aliaga-la-curiositat-soposa-a-oblit-45534.

[5] https://tempsarts.cat/author/xavier_aliaga_autor

[6] GARCIA DEVÍS, Xavier. Sóc tot el que he llegit. La veu dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/77265/xavier-aliaga-soc-tot-allo-que-he-llegit

[7] VIADEL, Francesc. Ja estem morts, amor o sobre la indagació del dolor. La veu (V) dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/77882/xavier-aliaga-ja-estem-morts-amor-o-sobre-la-indagacio-del-dolor

Cap comentari:

dimecres, 9 d’octubre del 2024

GINA i A CASA TENÍEM UN HIMNE

 Dos llibres de

MARIA CLIMENT
 L’autora

Maria Climent, una catalana nascuda a Amposta, al Montsià, l’any 1985, és una jove escriptora, senzilla i directa, de la florida collita literària de què poden gaudir els amants d’històries novel·lades amb marcats tocs biogràfics: Jo escric llibres de com sóc jo[i] declarava a l’entrevista que li feu Anna Zaera. I afegia, en un altre moment:  Em passen coses o observo coses i penso: “Això és boníssim, això és material literari. És veritat que m’hi fixo molt, en les coses. Tinc aquesta cosa de guionista o d’escriptora, que diu: “Això és or, i la gent no ho està veient.”

Quant a formació acadèmica, Maria Climent és llicenciada en Traducció i Interpretació i també ha estudiat Guió. Pel que fa a vida professional,  toca diverses tecles per guanyar-se les garrofes: traduccions, gestió de xarxes socials, lliçons d’escriptura creativa i col·laboradora de la plataforma digital de cultura Catorze. Com ella diu[ii]:

M’agradaria que em posessin 30.000 euros sobre la taula i em diguessin que no fes res més que no fos escriure un llibre. Ho llanço, per si de cas! Però passa que he de combinar el tema d’escriure amb el que em dóna menjar. I ara ser mare. Ara tot ho faig amb pressa. Fins i tot escriure. Menjo amb pressa, em dutxo amb pressa. Tot, tot. Però, és clar, escriure amb pressa és màxim, per què jo ho vull fer bé, saps?

 

De moment ha publicat dues novel·les de considerable èxit de vendes: Gina, que va ser presentada en societat el 16 d’octubre de 2019 i A casa teníem un himne de l’any 2023. Aquest any, 2024, ha publicat Mai és una paraula molt lletja que és el seu primer llibre de no-ficció i on barreja la narració personal i l’assaig. Paraules seves són: Jo escric el que em surt. El que tinc ganes d’escriure i el tema que m’interessa en cada moment.

Noia de poble, de soca-rel, va viure uns anys a Barcelona per retornar als orígens un cop coberta la seva formació i havent posat la llavor per fer realitat el somni de viure de la paraula. Actualment, Maria Climent viu a Deltebre on resideix amb la seva parella i la seva filla Carlota, la inspiradora del seu darrer llibre. El tema de la maternitat és, a ulls de l’autora, un veritable trencaclosques. A l’entrevista de Vila web es poden llegir aquestes seves paraules:

Jo fa vuit mesos que sóc mare i, de moment, no he tornat a ser jo. No tinc gaire clar qui sóc. Ara mateix sóc jo i la xiqueta i som com una mateixa cosa, saps? No sé si mai recuperaré l’autonomia, però crec que al cent per cent no, perquè sempre tens com un satèl·lit. Encara que ella tingui quaranta anys i jo quasi vuitanta penjarà de mi. Ho veig en el meu home, que sa mare en té vuitanta-cinc, i encara el veu com un xiquet, saps? O sigui ets una dona, però no ets una dona com eres abans.

De la seva primera novel·la, Gina, se’n va escriure força i se’n va destacar especialment la determinació d’una dona entestada a prendre’s la vida amb intensitat però també amb humor[iii]. Maria Climent reconeix admirar l’humor de Caitlin Moran: Em fa gràcia com escriu i com t'hi pots sentir identificada des de la visió femenina del món. Però tampoc és que jo em posi a escriure i pensi que vaig a fer riure. Em surt així. Jo penso que les coses fan gràcia perquè o són veritat, o són exageracions, o són absurdes. En una altra entrevista[iv] l’escriptora demostrava el seu interès per l’humor amb un detall prou significatiu com és el fet d’haver estudiat un postgrau de guions d’humor: La vida m’ha portat per altres camins, però l'humor no l’he deixat. A més, si alguna cosa em fa gràcia, necessito parlar amb algú per explicar-l’hi, per compartir-ho. Perquè un riure, si no el comparteixes, perd una mica el sentit.

La segona novel·la –confessa l’autora- va ser de confecció més costosa perquè has de demostrar que no ha sigut circumstancial l'èxit de la primera i això em posava molta pressió. Volia fer una cosa que no s'assemblés massa a Gina[v]. Reconeix haver tardat molt més a escriure-la i que va donar-hi moltes voltes: El resultat és un entramat de tres veus narratives més complex, que guanya en profunditat. En un altre moment, Maria Climent reconeix la importància d’un bon agent literari. Ella diu:

En un inici “A casa teníem un himne” era una novel·la en primera persona, però vaig pensar que el to era massa paregut al de Gina, que no me n’allunyava prou. Fins que no vaig topar amb la fórmula, bé, fins que no vam topar amb la fórmula, va costar (...) va ser idea de l’Eugènia, la meva editora. Vaig fer sis versions del llibre. Jo li faig cas, és com qui va al metge, i et diu: “Pren-te això”, i no li ho qüestiones. L’experta és ella. Jo sé que altres autors haurien dit: “La versió era aquesta i si no t’agrada, em busco una altra editorial.” Però jo me’n refio, de l’Eugènia, i li he fet cas en tot. Vaig refer el llibre, però no em va costar gaire, perquè coneixia els personatges i sabia com reaccionarien i com parlaven.

L’èxit de Gina és indubtable davant les seves deu edicions en català i el fet que s’ha traduït al castellà, al francès i a l’ucraïnès: Quan els de l'agència literària m'ho van dir, vaig pensar "hòstia, si Ucraïna està en guerra", però el món continua donant voltes i que es continuïn editant llibres, encara que sigui a tocar de l'horror, no deixa de ser esperançador.

Un dels trets més singulars de la manera d’escriure de Maria Climent és l’ús fet del llenguatge dialectal. Les dues novel·les el registren. A Gina la història està ambientada al voltant del Delta i A casa teníem un himne l’escriptora va assessorar-se amb gent de la Terra Alta:  M'agrada fer personatges propers, que parlin un llenguatge real, no un llenguatge estàndard, perfecte, que no sé qui el parla més enllà de TV3. Des del punt de vista lingüístic no volia allunyar-me del meu dialecte, i per tant viatjar fins a Arnes era una manera de mantenir-me dins dels marges de Terres de l'Ebre i del català occidental de transició.

Per què m'haig d'allunyar de la llengua amb què penso? es preguntava en una altra entrevista. Quan escric m'imagino converses quotidianes i les meues converses quotidianes són amb gent que parla d'esta manera. I afegeix: M’agrada la idea de conservar això perquè al final és patrimoni. A més, m’agrada com sona, m’aporta records, perquè ho deien les meues iaies i perquè cada vegada ho diu menys gent.

 

L’obra



  El nostre club de lectura del mes de Setembre va poder comptar amb la presència de l’escriptora Maria Climent. Tenir entre nosaltres l’autora de les novel·les que havíem llegit és pròpiament un privilegi a agrair a les persones que ho han fet possible i, per suposat, a l’autora.

Les dues obres –es va subratllar- presenten trets comuns com el protagonisme femení, com el fet d’afrontar situacions difícils, complicades, amb un cert somriure encara que sigui agredolç, com l’ús d’un llenguatge dialectal ja destacat a l’apartat anterior i, segurament, molts altres matisos evidenciats en el col·loqui i en els comentaris publicats. Però anem a pams i comencem pel més obvi, les sinopsis de les dues novel·les escrites per l’Altra Editorial, la seva casa editorial. La de Gina diu:

Que la vida va de debò la Gina ho descobreix de cop: encara té l’adolescència a prop, i l’edat adulta, amb tots els compromisos, li cau molt lluny. Però un dia es desperta amb una sensació estranya al cos i després de mesos de proves, li cau a sobre un diagnòstic mèdic greu i inesperat. I necessita començar a prendre decisions.

Escrita amb delicadesa i molt sentit de l’humor, i amb una profunditat sorprenent i il·luminadora, Gina és una novel·la poderosa i original, plena d’una vitalitat molt contagiosa.

I de A casa teníem un himne la mateixa editorial ha escrit:

La Remei té més de quaranta anys, està casada i té un fill, treballa moltes hores a l’hospital i està absorbida per la vida domèstica i professional. La seva germana Marga, una mica més jove, és tot el contrari: soltera i sense cap projecte vital ni professional que la lligui, té la sensació que li ha passat la joventut sense adonar-se’n i encara busca el seu lloc al món. I la mare de totes dues, l’Erne, ja fa més de quinze anys que va instal·lar-se a Itàlia i ha construït una vida nova allà, deixant enrere la vida al poble i les seves dues filles, que no l’hi perdonen. Però quan la Remei arrossega la Marga fins al cor de la Toscana perquè necessita un refugi, i unes quantes solucions, aquestes tres dones distanciades i diferents, amb aspiracions i experiències tan dispars, hauran d’aprendre a entendre’s i a comunicar-se, i lluitaran per retrobar-se després que es desveli un secret familiar que va marcar definitivament la vida de totes tres.

Una i altra novel·la comparteixen un estil fresc i natural, espontani i genuí, com senyala Marc Peig[vi], un llenguatge sense pretensions, fluït i acurat, amb la capacitat d’encomanar al lector autenticitat, un tret al que no es aliè el fet d’utilitzar el llenguatge dialectal a què hem fet referència.

La novel·la s’inicia amb el retorn de la protagonista a la seva terra d’infantesa, al Delta de l’Ebre. L’autora planteja el trànsit de la protagonista des d’una infantesa i adolescència farcida de pors i dubtes a una edat adulta també curulla de dilemes sentimentals i vitals que una realitat inesperada, la diagnosi de l’esclerosi, li plantifica sense embuts.

Gina exposa sentiments i reflexions, ens fa pensar i contrastar. La malaltia i la decisió de ser mare són els dos punts clau que defineixen la vida adulta de la protagonista en un relat escrit en primera persona. Compartim la seva visió de l’existència? Compartim les seves eines de construcció personal, la seva manera d’afrontar els entrebancs? Compartim, en definitiva, la seva filosofia de vida?.

La versemblança de la història creix quan els lectors s’assabenten que amb vint-i-sis anys Maria Climent és diagnosticada de patir esclerosi múltiple, una fotuda malaltia degenerativa i crònica del sistema nerviós central. D’aquesta clatellada i de com plantar-li cara en va néixer Gina, un personatge, una dona que afirma: La tristesa pesa. T’aixafa el pit... i si vols tirar endavant l’opció més vàlida és una nova perspectiva de vida... La perspectiva que li proporciona l’Elisabeth quan li ve a dir que es deixi de rucades i s’espavili. És aleshores quan Gina fa un “clic” i comença a superar les pors i la depressió.

L’Elisabeth és un personatge clau en aquest relat. És el model on s’emmiralla la Gina. Com diu Imma Monlleó[vii], les cartes que la protagonista li escriu a manera de diari personal estructuren la novel·la.

No tothom encara la malastrugança de la mateixa manera i potser, per això, a alguna lectora del club Gina li va semblar un llibre poc adient per regalar sense més ni més, car hi ha persones a qui, el llibre, enlloc d’un ajut podria esdevenir un perjudici perquè s’enfonsarien més. De fet, la pròpia autora va comentar en el si del club que de reescriure la novel·la, canviaria moltes coses i, sense embuts, va reconèixer haver-lo parit en un moment vital molt diferent a l’actual.

La novel·la A casa teníem un himne per al crític Oriol Gracià no és més que la història de tres dones –una mare i dues filles- i les seves rareses familiars. Maria Climent reconeix una certa excentricitat volguda, ella ho qualifica d’astracanada i d’astracanada habitual en la manera de fer de la gent del Delta. Afirma: Són poc-sucades que tenen la seua gràcia. El periodista no se’n sap avenir i li xoquen algunes fets que qualifica d’excentricitats com que la mare deixi de parlar per culpa d’un singlot crònic –l’autora explicà en el club que era un fet real- mal gestionat o que el pare tingui un estossegar melòdic que pren forma d’himne familiar. L’escriptora no s’esvalota ni mostra cap quimera, accepta planerament que el llibre està farcit d’absurditats i humor negre, només li falta dir: Perfecte, és justament el que perseguia. I, com es va subratllar en el club, el fet que la mare torni a parlar després de nou anys i ho faci per dir que els talls de meló no es tallen tan gruixuts, n’és un bon exemple.

Només iniciar-se la novel·la ens adonem de la complicada relació entre les tres dones. La mare és rara, és a dir, poc convencional, queda dibuixada com un personatge un pèl histriònic que pot o no atraure. La novel·la ens parla d’emocions i sentiments, d’incomprensió i de dificultats serioses de comunicació entre la mare i les dues filles. Que una d’elles pateixi basorèxia, això és, la necessitat de besar algú, com quan la Marga té unes ganes boges de besar el Jaume, forma part de la voluntat de l’autora de treballar la caricatura: No volia fer una història on tothom fos normal... i, una cosa més, Basorèxia també és el nom de la meua secció d’articles setmanals a Catorze.cat[viii].

Al rerefons del llibre hi trobem implícita la reflexió de com et condicionen les persones del primer llindar de socialització, la família, tot i trobar-te en un entorn aparentment favorable. Diu l’autora:

Volia parlar de com s’hereten els traumes. Començant per la mare, filla d’una educació nacional catòlica, d’una família que en la guerra es van fer rics, i que té un trauma evident de disciplina i impossibilitat de rebel·lar-se. L’única manera que té és callar i ho porta a l’extrem. Com no podia replicar, aprèn a reprimir-se i ho porta fins al límit que és la seva rebel·lió, paradoxalment. Ella calla com a càstig. I què aprenen les filles? Un altre trauma, no el mateix sinó un altre. I, segurament, elles als seus fills els passaran un altre. Tot i que van millorant, volia que es notés com s’evoluciona.

A mesura que els personatges desfilen, s’hi endevinen els rols que existeixen en totes les famílies, uns rols que poden canviar, però costa i costa molt. Com va explicitar més d’una lectora del club, A casa teníem un himne és un llibre divertit, suggeridor, que fa pensar en situacions familiars, en dinàmiques més o menys habituals. Una novel·la plena d’escenes memorables, en expressió d’un altre participant.

Com també passava a  Gina, la maternitat és un tema clau encara que sigui enfocat des de perspectives una mica diferents. Mentre a Gina es parlava de les ganes i de les dificultats per ésser mare, a la segona novel·la la temàtica està més centrada en les relacions mare-filla. D’alguna manera, l’escriptora es fa una pregunta: fins a quin punt una mare s’ha de sacrificar pels fills?

L’Erne és una dona que se sent molt jutjada des de l’inici dels temps i és molt cerebral i ja va planificant: la vaig cagar i compliré amb el meu deure, el meu càstig. I aquest és casar-se amb un home que no vol, tindre dos filles i criar-les fins que siguin adultes i hagin marxat de casa i quan ho té fet i l’home s’ha mort, diu que fins aquí la seva condemna. Després, la mare s’adona que potser no ho va fer tan bé com creia, potser no ha gaudit la vida ni els ha ensenyat uns valors correctes a les filles.

La Maria Climent recomana escriure des de les emocions, des del convenciment que mai acabes de saber com és l’altre i, per tant, l’escriptor o escriptora pot estirar de més d’un fil, amb la voluntat d’interpel·lar, d’obrir finestres, fins i tot d’incomodar. D’alguna manera fa seva aquella reflexió de Francis Bacon: Qui no vol pensar és un fanàtic; qui no pot , és un ruc i qui no s’atreveix, un covard.


[ii] Ob. Cit.

 

[iii] https://beteve.cat/artic/maria-climent-gina/

[iv] GRACIÀ, Oriol. Terres de l’Ebre. Surt de casa.cat  https://surtdecasa.cat/ebre/llibres/entrevista-maria-climent-1

 

[vi] PEIG, Marc. El Matí Digital. Ressenya de “Gina” de Maria Climent https://elmati.cat/ressenya-del-llibre-gina-de-maria-climent/

 

[vii] MONLLEÓ, Imma. Créixer amb la Gina. https://revistacaracters-uv.es/creixer-amb-la-gina/

 

[viii] GRACIÀ, Oriol. Terres de l’Ebre. Surt de casa.cat  https://surtdecasa.cat/ebre/llibres/entrevista-maria-climent-1

 

 

Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)