dilluns, 3 d’octubre del 2022

NOSALTRES, DESPRÉS

Un llibre de

SÍLVIA SOLER



 

 

 

 

 


L’autora

Comencem amb un esbós del perfil tècnic de l’escriptora per passar, poc a poc, a dibuixar una identitat més humana i accessible, tal i com suggereix la seva imatge fotogràfica.

Sílvia Soler és una periodista i escriptora catalana nascuda a Figueres el 5 d’octubre de 1961. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona va iniciar la seva trajectòria professional en el món de la ràdio i, més concretament, a Ràdio Ciutat de Badalona i, un temps més tard, a Catalunya Ràdio on hi ha col·laborat sota diferents formats; un d’ells, fent de guionista d’El matí de Josep Cuní. Altres han estat Diccionari dalinià, Estimada Rodoreda, Les Hores d’en Pla o Els Matins de TV3. Igualment és columnista del diari Ara[1] i també de El Punt i de l’Avui.

És autora d’un bon grapat de llibres. A l’Enciclopèdia Catalana[2] es llegeix: Després de guanyar el premi Recull per la narració “Semblava de vidre” (1984), ha publicat els volums de narracions “Arriben els ocells de nit” (1985), “Ramblejar” (1992) i les novel·les “El centre exacte de la nit” (1992), “El son dels volcans” (1999), “L’arbre de Judes” (2001), “Mira’m als ulls” (2004) Premi Fiter i Rossell, “39+1” (2005), “Enamorar-se és fàcil si saps com” (2007), “Petons de diumenge (2008) premi Prudenci Bertrana, “Una família fora de sèrie” (2010), “Un creuer fora de sèrie” (2012), “L’estiu que comença” (2013) premi Ramon Llull, “Un any i mig” (2015), “Els vells amics” (2017), “Rellotges de sol” (2018), que reflecteixen una visió irònica de la vida quotidiana. “El fibló” (2019), “Nosaltres, després” (2021). També és autora del reportatge “Angel Casas show, anecdotari secret” (1983), de les reflexions “El gust de ser mare” (2004) i de la novel·la juvenil “Bàsquet, scrabble i tu” (2012) escrita conjuntament amb el seu fill.

Un cop resseguit tot aquest reguitzell de publicacions ens resulta difícil deixar de plantejar-nos preguntes com:  Escriu tot el dia? Escriu cada dia? Es pot escriure tant sense perdre qualitat literària? Per altra banda, tenir qualitat literària és un do o un aprenentatge? O cal una mica de les dues coses?Irene Dalmases en un article publicat pel Diari de Girona[3] l’any 2013, arran de rebre la nostra autora el premi Ramon Llull, s’hi llegeix que Sílvia Soler “(...) es va iniciar en el món literari amb la recopilació de contes “Arriben els ocells de nit” el 1985 i és coneguda pel gran públic, especialment per dones que caminen entre els quaranta i els cinquanta anys, per les seves desenfadades novel·les de la saga del 39+1, protagonitzades per un grup d'amigues que un dia se senten Donetes i altres són com Thelma i Louise”.

Més endavant, en aquest mateix article, i també en el subtítol, s’assegura que en un inici se la coneixia per ésser la “germana de” però, poc a poc, va aconseguir identitat pròpia i esdevenir, senzillament, Sílvia Soler.

I la Sílvia Soler escriu, sobretot, de relacions entre homes i dones, de relacions familiars i d’amistats, d’amors i desamors, de la inacabable temàtica de les emocions i sentiments humans. La mateixa autora afirma en una entrevista[4]  que els escriptors sempre escriuen la mateixa novel·la només que alguns ho dissimulen. Declara admirar els escriptors que volen experimentar però no és pas el seu cas. Assegura que, de bon començament, se sentia acomplexada per aquesta qüestió fins quan va reconèixer la comoditat reportada per aquest registre seu i, atenent la rebuda feta a la seva obra, tot fa pensar que també els lectors n’estan satisfets. Així, doncs, tots contents.

En una altra entrevista concedida a Jordi Nopca al Diari Ara a l’agost del 2021, Sílvia Soler  s’autodefineix com una persona positiva i optimista. I assegura: “La vida es muy bestia, pero vale más reconciliarse con ella” i, per aconseguir-ho, cal alliberar-se dels prejudicis i no fer massa cas del què diran, afirma.

Quant a la novel·la Nosaltres, després assegura: Em diuen que és la meva millor novel·la amb molta diferència[5].

L’obra



 

 

 

 


Nosaltres, després és una novel·la publicada l’any 2021, però la seva història, el seu procés de gestació és complex. Sílvia Soler va iniciar el relat poc abans de la pandèmia –la Covid marca un abans i un després en el còmput temporal històric de tothom- i va quedar en suspens perquè al problema col·lectiu s’hi va afegir un de personal, la detecció d’un càncer que, ella mateixa ho explica, la va apartar de tot durant set o vuit mesos[6] fins descobrir que escriure, submergir-se en la història dels personatges de Nosaltres, després li feia oblidar la malaltia.

L’autora afirma: M’agrada dir que és un llibre que parla de l’amor, però un amor que té moltes cares. Els personatges d’aquesta novel·la s’estimen, i això és la cosa que importa. Que s’estimin com amics o com a parella, és secundari. Dit això, estic d’acord que sí que és més madura, la novel·la, perquè parla de diverses etapes. De fet, parla des de la infantesa. Però sempre des de la perspectiva de la maduresa[7].

La novel·la compta amb quatre protagonistes principals: la Marta, la Rita, el Guillem i el Jim. Els lectors anirem sabent de les seves trajectòries a través d’una estructura narrativa que va fent salts endavant i endarrere tot i partir d’una situació molt present: un sopar, un convit, que reuneix, després de quinze anys de distanciament, els quatre protagonistes, amics, amants, marits i mullers, pares i mares  dins l’auca de la vida.

Sílvia Soler va declarar: La primera idea de la novel·la estava centrada en una de les quatre infàncies. Això era la primera guspira. Vaig començar escrivint primer les infàncies dels protagonistes. Quan les vaig tenir escrites, vaig fer allò de desconstruir i tornar a muntar.

Els quatre personatges d’infància complicada i vides independents i traces vitals prou diferents van trobant-se pel camí. Els quatre personatges arrosseguen una ferida d’infància, l’abandó. A parer de l’autora, Marta és la protagonista més marcada per la ferida de vida, mentre la Rita i el Jim els defineix com més vitals, apassionats i impulsius. L’escriptora puntualitza: Marta es a quien le cuesta más reconciliarse con la vida, quizás por eso es quien lleva el mensaje de la novela, si es que se puede decir así.

Joan Rios a Nova Conca/Baixa Segarra[8] escriu: (és) una història coral, descrita per l’autora com a novel·la circular (...) va i ve des del present d’una nit de juliol a l’Empordà, en la maduresa dels voltants dels cinquanta anys dels protagonistes i viatja pel passat dels que van ser criatures i joves. Una història rodona que en moments concrets agafarà certa forma d’un quadrilàter, perquè cadascun d’ells n’ocuparà un dels vèrtexs.

Silvia Soler justifica les coincidències a  raons d’atzar, mentre algú altre potser pensaria en causalitats més que no pas casualitats, però l’escriptora és qui mana, ella és qui dibuixa els personatges i crea les relacions tan intenses que, com més d’una lectora del club va destacar, enlloc de dues parelles heterosexuals independents semblava  una comuna a quatre, excepte en el llit. I per aquí, justament, van començar els problemes!...

Quan a l’escriptora se li pregunta sobre què pesa més dins la trama, si l’amor o l’amistat, ella dona la següent resposta: Todo son varias caras de lo mismo. Puedes querer a una misma persona de varias maneras, como amante o como amigo. Pero, como decía Emily Dickinson, "el amor es todo lo que hay". I en aquest sentit una lectora del club va incidir en la importància d’una conversa que mantenen Marta i Rita quan reconeixen i es dolen del cost de la ruptura que els va significar trencar el vincle d’amistat tan estret entre elles dues.

I és que, com indica l’autora en una altra entrevista[9]: (...) sé que sonarà molt tòpic, però els amics són la família que han acabat triant. I en Guillem aposta per ells. Aquests personatges han estat abandonats en la infància i ho compensen triant qui volen a la seva vida.

Sílvia Soler redunda en l’atzar i les coincidències i, per això, pica l’ullet al lector fent que els personatges de la trama es preguntin I si...no s’hagués actuat així i haguéssim actuat aixà? I si...en definitiva, una reflexió de com podria ésser la vida de cadascú si enlloc de prendre una decisió n’haguéssim pres una altra. La vida no permet rebobinar-la per poder canviar el guió, millor pensar bé la presa de decisions, especialment si són importants.

Nosaltres, després és una novel·la de reconciliació a diferents nivells; per un cantó, cadascú amb si mateix, per l’altre, entre tots ells. Silvia Soler ha declarat que no suporta la paraula “perdó” perquè li recorda les monges i prefereix utilitzar el terme “reconciliació”. Algunes lectores del club encara anirien un pas més enllà hi parlarien de “acceptació”.

El desenllaç de la novel·la no totes les participants el van veure factible. La mateixa escriptora expressa una realitat semblant quan afirma a Txell Partal: Ara que m’han arribat les primeres impressions dels lectors, t’he de dir que n’hi ha molts que em diuen que ells serien incapaços de reconciliar-se. Jo també crec que són generosos. I no puc dir-te si jo seria capaç de tenir aquesta actitud, però sí que crec que és la més desitjable, perquè si estimes una persona, en el sentit més profund, ha de pesar molt més que no tot allò que ha passat. Per mi, aquesta gent que diu: “Me l’estimava molt, però em va fer tal cosa i mai més”, crec que s’equivoca.

Pel que fa a tècnica i estil narratiu, tota la comunitat del club de lectura va coincidir a afirmar que l’escriptora té un estil clar i planer, de lectura fàcil i amè. Algunes veus van fer la distinció entre una narrativa ben estructurada i amb coherència interna i una manca de narrativa literària faltada d’imatges poètiques i llenguatge més elaborat. Tot i això, Sílvia Soler havia declarat que Nosaltres, després era la novel·la que més havia treballat.

 


[3] DALMASES, Irene. “La figuerenca Silvia Soler obté el Llull amb una de les seves novel·les serioses”. Diari de Girona. https://www.diaridegirona.cat/cultura/2013/02/01/figuerenca-silvia-soler-obte-llull-49335192.html

 

[5] PARTAL, Txell. “Aquesta novel·la no hagués estat la mateixa si no hagués passat per un càncer”. Entre vista a Vilaweb. https://www.vilaweb.cat/noticies/silvia-soler-nosaltres-despres-cancer/

[6] NOPCA, Jordi. Ob. Cit.

[7] PARTAL, Txell.  Ob. Cit.

[8] RIOS, Joan. “Amat Amic”. Diari Nova Conca/Baixa Segarra, 3 dejuny 2022.

[9] PARTAL, Txell. Ob.cit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)