divendres, 3 de març del 2023

DIFERENTE

 Un llibre de

ELOY MORENO


L’autor

Eloy Moreno Olaria va néixer a Castelló  de la Plana un dia de gener de l’any 1976. És, per tant, un escriptor valencià que escriu en llengua castellana. El seu nom començà a fer-se conegut arrel de la novel·la, El bolígraf de tinta verda –nom de la seva traducció al català- que és de l’any 2011. Aquesta novel·la la va autoeditar i ell mateix es va encarregar de la seva distribució.

Eloy Moreno és enginyer informàtic de professió inicial, un camp aparentment allunyat del món literari. Segons que explica, la seva trajectòria en el camp de les lletres va començar l’any 2006[1] quan va decidir que volia escriure un llibre atractiu als seus ulls, un llibre capaç d’arrelar dins la ment del lector fent denúncia de com la feina del dia a dia emmascara la vida i hipoteca el temps. Aquest és el rerefons de El bolígraf de tinta verda, una novel·la de volada a través del boca-boca fins que l’editorial Espasa es va fer càrrec de distribuir-la per tota Espanya.

Després de l’èxit obtingut, Eloy Moreno va continuar pels viaranys de l’escriptura i, dos anys més tard, el 2013 va publicar Lo que encontré bajo el sofà i va seguir el 2015 amb Cuentos para entender el mundo. L’èxit d’aquesta iniciativa literària es demostra amb la publicació de dues edicions més: Cuentos para entender el mundo 2 (2016) i Cuentos para entender el mundo 3 (2018).

A cavall entre aquestes dues edicions va veure la llum, El regalo (2015), Invisible (2018), Tierra (2019), Juntos (2021), Diferente (2021), Lo quiero todo (2022) i Cuando era divertido (2022).

El nexe o fil conductor de la seva obra és la voluntat de crítica social. Com el propi autor ha declarat: (...) Todas mis novelas son cosas ordinarias. Todos mis libros parten de historias cotidianas y lo que hago es contar lo que nadie quiere ver.

L’escriptor s’autodefineix com un optimista de l’esdevenir quotidià i de tots els seus viaranys. Quan se li planteja el caràcter moralista de la seva obra[2] dóna la raó a l’entrevistadora i li confirma que aquest és, precisament, l’objectiu final dels seus llibres i afegeix que cadascun expressa diferents àmbits de la vida.

No li agraden les contraportades dels llibres on es descobreix la trama de la història. Ho explica amb aquestes paraules: “para mí, un libro es como un regalo, por lo que si lo destripas antes de comenzar a leerlo, es como si te dieran el regalo ya desenvuelto”[3]. Subratlla la importància dels finals, la manera com cada autor clou la seva història. Ell és del parer d’acabar la narrativa de manera potent i deixant una bona sensació al lector o lectora. De fet, comenta, inicia cada història meditant el final; vol tenir-lo clar i afegeix que “es la primera parte que preparo de cada libro. Me facilita mucho las cosas porque siempre sé hacia dónde debe seguir la narración.

La seva narrativa és ràpida –segons afirmen els seus crítics- i d’escenes curtes amb l’objectiu d’atraure el lector des de la primera pàgina. Segons ell, els capítols curts permeten deixar la novel·la en qualsevol moment i, a la vegada, provoquen les ganes de llegir-ne una mica més[4].

Quan se li va demanar unes paraules adreçades a persones amb voluntat o interès per escriure, va subratllar un problema. Segons va dir, avui no hi ha cultura de l’esforç[5]. L’hipotètic escriptor o escriptora no pot esperar que tot surti bé a la primera ni amb cinc minuts. Com deia Picasso, la inspiració existeix però ha de trobar-te treballant.

Eloy Moreno ha trobat la seva pedra filosofal, la pedra que proporciona sentit a la seva vida, fent al·lusió al magnífic llibre de Viktor Frankl, perquè no dubta en assegurar-li a la periodista que si avui fos el seu darrer dia de vida seguiria fent el mateix que fa, escriure.

 L’obra

 

 Eloy Moreno parlava d’aquest llibre d’aquesta manera: “Diferente” narra la historia de una chica superdotada con varias enfermedades graves que lucha por encajar en el mundo. Por primera vez en toda mi carrera, he dejado un final un poco abierto, para que el lector piense qué sucede en realidad[6].

 A la presentació del llibre per Youtube, l’escriptor reflexiona amb la dificultat de posar-se a la pell d’un nen i exercir el procés empàtic d’explicar els fets a partir de la seva mirada. Confessa que va ajudar-se d’una professional de la psicologia per polir el llenguatge, per fer-lo més creïble. No podem afirmar amb rotunditat que se n’hagués sortit perquè alguna persona del club de lectura d’ampli currículum en el món sanitari va qüestionar tant el què com el com. Altres participants també van considerar poc creïble el personatge de la Lluna. Des de la mirada d’alguna lectora, la protagonista és dibuixada com un súper heroi de còmic amb reminiscències d’Alícia en el país de les meravelles i de la pel·lícula Amélie de Jean-Pierre Jeunet.

 La lectura de Diferente no va acabar de fer el pes. Certament hi va haver lectores emocionades per la història de la Lluna, entendrides per un relat que potser busca massa descaradament la llàgrima fàcil, però ningú va afirmar haver sentit satisfacció plena amb la lectura. Podríem resumir el debat en un “si, però...” o en un “no, però...” o, senzillament, “no”. És una història i una narrativa que no ha calat. Com a observacions de lloança es van apuntar: que és una novel·la que emociona per la capacitat d’amor, que no deix indiferent ni per a bé ni per a mal, que fa sentir el patiment de proximitat, que et fa valorar el que pots fer, que és una novel·la tendra, que fa reflexionar i pot angoixar, que fa pensar en el valor de les petites coses.


Algunes participants del club expressaren el seu cansament per una estructura feixuga, excessiva en les repeticions i capítols tan curts que semblava un homenatge a la pàgina en blanc. Tot i la brevetat de cada capítol més d’una persona va comentar que s’havia embolicat, que el format era difícil de digerir i que la part de Polònia es feia llarga i carregosa.

 Malgrat la voluntat de l’Eloy Moreno per construir un final una mica obert es va poder constatar més d’una confusió entre les participants a l’hora de donar sortida a la història. Alguna persona va apuntar la voluntat de fer un final rebuscat mentre, alguna altra, més agosarada, va afirmar que tot plegat només es tractava d’un venedor de relats commovedors mal escrits. Es va subratllar l’absència absoluta de descripcions, la construcció d’un relat centrat exclusivament en un inacabable diàleg on es barregen històries simultànies protagonitzades per personatges plans. Tots sabem que els personatges de tota obra són una creació d’un autor però quan l’obra és bona de veritat, els personatges semblen tenir vida pròpia, al marge del seu creador. No és aquest el cas de la novel·la que comentem.

 


[2] MIQUEL, Mariaasun. “Si hoy fuese el último día no estaria haciendo nada difernte”. https://noktonmagazine.com/eloy-moreno-si-hoy-fuese-el-ultimo-dia-no-estaria-haciendo-nada-diferente/

 

[3] VALGAÑON, Sergio. “Destripar un libro al lector es darle un regalo desenvuelto”. https://www.elperiodicodearagon.com/cultura/2021/10/27/eloy-moreno-destripar-libro-lector-58887507.html

 

[4] VALGAÑON, Sergio. “Destripar un libro al lector es darle un regalo desenvuelto”. https://www.elperiodicodearagon.com/cultura/2021/10/27/eloy-moreno-destripar-libro-lector-58887507.html

 

[5] VILAR-BOU, José Miguel. “Debemos recuperar la cultura del esfuerzo de nuestros padres”. https://www.eldiario.es/murcia/entrevistas/eloy-escritor-debemos-recuperar-esfuerzo_1_1119477.html

 

[6] MIQUEL, Mariasun. Ob.cit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada