JA ESTEM MORTS, AMOR

 Un llibre de

XAVIER ALIAGA

L’autor

Xavier Aliaga es defineix a la seva pàgina web[1] com un periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Fill de pare ferroviari, les circumstàncies laborals del seu progenitor el van portar a néixer a Madrid l’any 1970 però el fet ressenyat no té més importància sinó és perquè ens serveix per reafirmar allò de què un és d’on se sent i Xavier Aliaga se sent valencià i, més concretament, xativí d’adopció.

Quant a la seva trajectòria professional confessa haver fet quasi tots els papers de l’auca: director de setmanari comarcal, redactor, columnista, tertulià de ràdio i televisió, també comunicació política i cultural, guions de televisió i, actualment, membre de l’equip d’ El temps de les Arts. Quan un entrevistador[2] subratlla la seva peculiaritat laboral d’home polivalent, la resposta li surt sense embuts:

Forma part de la supervivència. Fer de tertulià em ve de quan em dedicava a la comunicació política. Mai m’han deixat de convocar per a aquest tipus de feina, fa molts anys que participe fent tertúlies i m’ho prenc com una part de la professió que s’ha de fer i, a més, dona visibilitat. Però on em trobe molt a gust és en l’àrea del periodisme cultural, concretament com a cap de cultura d’El Temps, i ara com a coordinador del portal cultural El Temps de les Arts. Al final cada un troba el seu cau i jo en aquest sector he trobat el meu espai, la meua zona de confort, i no significa que visca de rendes. He trobat la faceta periodística en la qual em sent més còmode. Fa molt de temps que no faig guions, però sempre m’ha atret molt eixe món, però més com una derivació de la part creativa, no com a professió nuclear.

Ha comentat diverses vegades en entrevistes que la dèria de la lectura l’acompanya des de sempre i la de l’escriptura de quasi sempre. També ha afirmat que la culpa de tot la tenen… els meus pares, que ompliren la casa de llibres. I afegeix:

Ma mare era del Círculo de Lectores i a casa sempre arribaven les últimes novetats. Érem una família de classe treballadora, ma mare era mestressa de casa i mon pare ferroviari, no tenien la biblioteca d’uns catedràtics, però no hi faltaven els llibres. Tenien el que tenien: Blasco Ibáñez, best-sellers de l’època, les col·leccions completes de Juli Verne o Salgari. I, en eixe punt, vaig començar a enriquir la llibreria: Faulkner, Vargas Llosa, etc. A casa érem molt bons lectors. M’ho compraven tot![3].

La producció literària de Xavier Aliaga és significativa: Si no ho dic, rebente (2005) considerada com una sàtira; Els neons de Sodoma (Premi Andròmina, 2008) definida com una astracanada pel propi autor; el drama generacional de Vides desafinades (Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 2011); El meu nom no és Irina (Premi Samaruc i Premi de la Crítica, 2013) presentada com una novel·la iniciàtica; Dos metres quadrats de sang jove; i Les quatre vides de l’oncle Antoine (Angle Editorial 2017; Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i Premi de la Crítica), una obra, segons el jurat, plena de matisos sobre la recuperació de l’oblit i que s’alimenta, essencialment, de la curiositat[4].

Xavier Aliaga ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb Ja estem morts, amor, va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. El seu darrer llibre, el thriller Això no és un western, va ser finalista del Festival València Negra. Així mateix, Xavier Aliaga es membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM[5].

Dins de la seva trajectòria literària reconeix la influència especial de Joan Fuster. L’escriptor va fer una introducció d’una antologia titulada Fuster per a ociosos i la petja d’aquest autor, afirma, ha estat present en molts articles que he fet des que soc periodista. No fa molt, algú em va passar un article que vaig escriure sobre ell quan jo començava en el diari El Punt. I em vaig tirar les mans al cap, escrivia com una recreació de Fuster, però sense massa èxit. Cada un ha de ser ell mateix quan escriu, -encertada reflexió- amb el seu propi estil, encara que jo sempre he admirat el pensador per remoure consciències, l’home intel·ligent, l’assagista… També es reconeix, però, en altres autors com Boris Vian, Chandler, Vázquez Montalbán, Torrent, Chirbes, Sebastià Bennassar i Àlex Martin[6].

Com a periodista Xavier Aliaga es mostra preocupat per la manca de pluralitat i d’hipocresia dels mitjans de comunicació i denuncia:

Els mitjans estan en mans de conglomerats d’inversors o de bancs. Tenim setanta mitjans, setanta televisions, i només rebem un únic missatge com quan teníem les dues cadenes de TVE.

És una mica pervers, tot està en mans de dos… però a més juguen a crear corrents d’opinió de dretes i d’esquerres, tot està en venda, tot ho tenim en el mercat de les idees. Juguen a la bipolarització mentre pertanyen al mateix amo, estan a les mateixes mans. Tenim tan pocs refugis! Quins refugis tenim? El diario.es o La Veu del País Valencià, productes minoritaris que estan fora del mercat general i es troben sempre amb l’aigua al coll per a poder sobreviure. I les signatures, periodistes homes i dones en qui confies amb el seu bon criteri, no fa falta compartir les idees… només que et resulten interessants i et facen reflexionar.

 L’obra

Aquesta novel·la va ésser a les llibreries al setembre de 2021 i ja va per la quarta edició. Sens dubte, com es va constatar en el club de lectura, és una novel·la que atrapa, enganxa i mereix ésser rellegida.

El resum oficial de l’editorial Angle diu:

Anaïs va morir quan tenia setze anys i té una història per explicar. La dels seus pares, Tristany i Minerva, de com es coneixen, s’enamoren i comencen una vida plegats. Una història de passió, compromís, ascensos professionals, rutines, traïcions i malentesos que podria ser com qualsevol altra. Si no fos perquè els pares s’hauran d’enfrontar a la pitjor de les pèrdues. I hauran de continuar vivint i decidir si encara es podran reconstruir com a parella.

Òbviament, un resum d’editorial no pot desvetllar els secrets amagats dins la novel·la, cal preservar-ne el misteri i mantenir l’interès; tanmateix, Ja estem morts, amor és una novel·la plena de matisos i de possibilitats, una font de frases ben trobades i cadascuna d’elles una oportunitat per estirar-ne el fil i treure’n suc.

Els noms dels protagonistes, sense anar més lluny, ja són tot un indicador de com aquesta novel·la és una obra pensada i mesurada fins al darrer detall. Tot hi té un sentit, des del fil argumental fins les frases sense acabar o les frases concises de sòlida profunditat reflexiva. És una novel·la que obre finestres, que dona pistes de per on poden anar les coses segons l’opció escollida.

Xavier Aliaga juga amb el lector. A la tertúlia del club es va subratllar el cop d’efecte produït pel final sorprenent de la història, pel gir de guió que suposa i que no t’esperes i que, d’alguna manera, trastoca el mapa mental construït, fruit de la lectura i de les imatges creades a partir de la descripció dels actes dels seus protagonistes. A parer d’alguna lectora, el final de la història, tot i l’originalitat i la sorpresa, no convenç perquè pot interpretar-se com un final forçat, però, també, el tomb de perspectiva podria ésser una bona raó per a una segona lectura, doncs podríem interpretar determinades observacions i reflexions des d’una altra perspectiva...Xavier Aliaga, com he dit, juga amb el lector i, subtilment, el convida a contemplar la realitat amb mirada polièdrica.

Francesc Viadel[7] assegurava que aquesta novel·la ens mostra un escriptor amb molt d’ofici, que domina el llenguatge i afegeix:

Ho ha dit millor que ningú el crític Borja Bagunyà a la revista Serra d’Or: Ja estem morts, amor és «un exercici intel·ligentíssim de reconstrucció amb les eines de la crònica, l’autobiografia i la ficció per confegir un artefacte brillant».

La manera de narrar la història va ser força aplaudida pels integrants del club. Es va destacar la seva estructura àgil, la precisió del seu llenguatge, les expressions tan encertades que, més d’una lectora, havia anotat per donar-hi visibilitat i perquè cadascuna d’elles podria donar peu a un debat. Uns exemples:

L’Adolf era un individu a qui s’estima amb la intensitat justa, com s’estima a les persones que ni omplen ni molesten.

Hi ha promeses que se’n van a dormir i no desperten mai.

O l’excel·lent reflexió metafòrica sobre el gerro trencat en dir que, un cop trencat, el gerro ja no pot tornar a ésser el mateix, però és pot reconstruir i adquirir un altre tipus de bellesa.

Xavier Aliaga ofereix una narrativa original, profunda i reflexiva. Ens trobem amb una novel·la emotiva, incisiva i minuciosa, on res hi és balder. No hi ha fullaraca, ni diàlegs intranscendents; de fet, tota l’obra és una descripció precisa i concisa i on les frases inacabades confereixen un plus al conjunt.

L’escriptor descriu vides plenes de pèrdues, com si els fats portessin als personatges a caure una vegada i una altra a les caselles més negres del joc. Els personatges principals tenen daus trucats des d’un bon principi, caminen per la vida arrossegant-se entre el desengany i la lluita, però l’autor descriu aquest viatge de dolor i pèrdues de manera tan poètica i propera que fa viure en el lector tota la intensitat del recorregut amb el to positiu de valorar, per damunt de tot, el do de la vida.

Xavier Aliaga és un escriptor que hauríem de seguir perquè escriu rebé i, a més a més, fa diana i obre escletxes dins cada consciència per tal com construeix les històries i per com les relata.

---

[1] https://xavieraliaga.cat/

[2] GARCIA DEVÍS, Xavier. Sóc tot el que he llegit. La veu dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/77265/xavier-aliaga-soc-tot-allo-que-he-llegit

[3] GARCIA DEVÍS, Xavier. Sóc tot el que he llegit. La veu dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/77265/xavier-aliaga-soc-tot-allo-que-he-llegit

[4] https://www.nuvol.com/llibres/xavier-aliaga-la-curiositat-soposa-a-oblit-45534.

[5] https://tempsarts.cat/author/xavier_aliaga_autor

[6] GARCIA DEVÍS, Xavier. Sóc tot el que he llegit. La veu dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/77265/xavier-aliaga-soc-tot-allo-que-he-llegit

[7] VIADEL, Francesc. Ja estem morts, amor o sobre la indagació del dolor. La veu (V) dels llibres. https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/77882/xavier-aliaga-ja-estem-morts-amor-o-sobre-la-indagacio-del-dolor

GINA i A CASA TENÍEM UN HIMNE

 Dos llibres de

MARIA CLIMENT

 L’autora

Maria Climent, una catalana nascuda a Amposta, al Montsià, l’any 1985, és una jove escriptora, senzilla i directa, de la florida collita literària de què poden gaudir els amants d’històries novel·lades amb marcats tocs biogràfics: Jo escric llibres de com sóc jo[i] declarava a l’entrevista que li feu Anna Zaera. I afegia, en un altre moment:  Em passen coses o observo coses i penso: “Això és boníssim, això és material literari. És veritat que m’hi fixo molt, en les coses. Tinc aquesta cosa de guionista o d’escriptora, que diu: “Això és or, i la gent no ho està veient.”

Quant a formació acadèmica, Maria Climent és llicenciada en Traducció i Interpretació i també ha estudiat Guió. Pel que fa a vida professional,  toca diverses tecles per guanyar-se les garrofes: traduccions, gestió de xarxes socials, lliçons d’escriptura creativa i col·laboradora de la plataforma digital de cultura Catorze. Com ella diu[ii]:

M’agradaria que em posessin 30.000 euros sobre la taula i em diguessin que no fes res més que no fos escriure un llibre. Ho llanço, per si de cas! Però passa que he de combinar el tema d’escriure amb el que em dóna menjar. I ara ser mare. Ara tot ho faig amb pressa. Fins i tot escriure. Menjo amb pressa, em dutxo amb pressa. Tot, tot. Però, és clar, escriure amb pressa és màxim, per què jo ho vull fer bé, saps?

 

De moment ha publicat dues novel·les de considerable èxit de vendes: Gina, que va ser presentada en societat el 16 d’octubre de 2019 i A casa teníem un himne de l’any 2023. Aquest any, 2024, ha publicat Mai és una paraula molt lletja que és el seu primer llibre de no-ficció i on barreja la narració personal i l’assaig. Paraules seves són: Jo escric el que em surt. El que tinc ganes d’escriure i el tema que m’interessa en cada moment.

Noia de poble, de soca-rel, va viure uns anys a Barcelona per retornar als orígens un cop coberta la seva formació i havent posat la llavor per fer realitat el somni de viure de la paraula. Actualment, Maria Climent viu a Deltebre on resideix amb la seva parella i la seva filla Carlota, la inspiradora del seu darrer llibre. El tema de la maternitat és, a ulls de l’autora, un veritable trencaclosques. A l’entrevista de Vila web es poden llegir aquestes seves paraules:

Jo fa vuit mesos que sóc mare i, de moment, no he tornat a ser jo. No tinc gaire clar qui sóc. Ara mateix sóc jo i la xiqueta i som com una mateixa cosa, saps? No sé si mai recuperaré l’autonomia, però crec que al cent per cent no, perquè sempre tens com un satèl·lit. Encara que ella tingui quaranta anys i jo quasi vuitanta penjarà de mi. Ho veig en el meu home, que sa mare en té vuitanta-cinc, i encara el veu com un xiquet, saps? O sigui ets una dona, però no ets una dona com eres abans.

De la seva primera novel·la, Gina, se’n va escriure força i se’n va destacar especialment la determinació d’una dona entestada a prendre’s la vida amb intensitat però també amb humor[iii]. Maria Climent reconeix admirar l’humor de Caitlin Moran: Em fa gràcia com escriu i com t'hi pots sentir identificada des de la visió femenina del món. Però tampoc és que jo em posi a escriure i pensi que vaig a fer riure. Em surt així. Jo penso que les coses fan gràcia perquè o són veritat, o són exageracions, o són absurdes. En una altra entrevista[iv] l’escriptora demostrava el seu interès per l’humor amb un detall prou significatiu com és el fet d’haver estudiat un postgrau de guions d’humor: La vida m’ha portat per altres camins, però l'humor no l’he deixat. A més, si alguna cosa em fa gràcia, necessito parlar amb algú per explicar-l’hi, per compartir-ho. Perquè un riure, si no el comparteixes, perd una mica el sentit.

La segona novel·la –confessa l’autora- va ser de confecció més costosa perquè has de demostrar que no ha sigut circumstancial l'èxit de la primera i això em posava molta pressió. Volia fer una cosa que no s'assemblés massa a Gina[v]. Reconeix haver tardat molt més a escriure-la i que va donar-hi moltes voltes: El resultat és un entramat de tres veus narratives més complex, que guanya en profunditat. En un altre moment, Maria Climent reconeix la importància d’un bon agent literari. Ella diu:

En un inici “A casa teníem un himne” era una novel·la en primera persona, però vaig pensar que el to era massa paregut al de Gina, que no me n’allunyava prou. Fins que no vaig topar amb la fórmula, bé, fins que no vam topar amb la fórmula, va costar (...) va ser idea de l’Eugènia, la meva editora. Vaig fer sis versions del llibre. Jo li faig cas, és com qui va al metge, i et diu: “Pren-te això”, i no li ho qüestiones. L’experta és ella. Jo sé que altres autors haurien dit: “La versió era aquesta i si no t’agrada, em busco una altra editorial.” Però jo me’n refio, de l’Eugènia, i li he fet cas en tot. Vaig refer el llibre, però no em va costar gaire, perquè coneixia els personatges i sabia com reaccionarien i com parlaven.

L’èxit de Gina és indubtable davant les seves deu edicions en català i el fet que s’ha traduït al castellà, al francès i a l’ucraïnès: Quan els de l'agència literària m'ho van dir, vaig pensar "hòstia, si Ucraïna està en guerra", però el món continua donant voltes i que es continuïn editant llibres, encara que sigui a tocar de l'horror, no deixa de ser esperançador.

Un dels trets més singulars de la manera d’escriure de Maria Climent és l’ús fet del llenguatge dialectal. Les dues novel·les el registren. A Gina la història està ambientada al voltant del Delta i A casa teníem un himne l’escriptora va assessorar-se amb gent de la Terra Alta:  M'agrada fer personatges propers, que parlin un llenguatge real, no un llenguatge estàndard, perfecte, que no sé qui el parla més enllà de TV3. Des del punt de vista lingüístic no volia allunyar-me del meu dialecte, i per tant viatjar fins a Arnes era una manera de mantenir-me dins dels marges de Terres de l'Ebre i del català occidental de transició.

Per què m'haig d'allunyar de la llengua amb què penso? es preguntava en una altra entrevista. Quan escric m'imagino converses quotidianes i les meues converses quotidianes són amb gent que parla d'esta manera. I afegeix: M’agrada la idea de conservar això perquè al final és patrimoni. A més, m’agrada com sona, m’aporta records, perquè ho deien les meues iaies i perquè cada vegada ho diu menys gent.

 

L’obra

 El nostre club de lectura del mes de Setembre va poder comptar amb la presència de l’escriptora Maria Climent. Tenir entre nosaltres l’autora de les novel·les que havíem llegit és pròpiament un privilegi a agrair a les persones que ho han fet possible i, per suposat, a l’autora.

Les dues obres –es va subratllar- presenten trets comuns com el protagonisme femení, com el fet d’afrontar situacions difícils, complicades, amb un cert somriure encara que sigui agredolç, com l’ús d’un llenguatge dialectal ja destacat a l’apartat anterior i, segurament, molts altres matisos evidenciats en el col·loqui i en els comentaris publicats. Però anem a pams i comencem pel més obvi, les sinopsis de les dues novel·les escrites per l’Altra Editorial, la seva casa editorial. La de Gina diu:

Que la vida va de debò la Gina ho descobreix de cop: encara té l’adolescència a prop, i l’edat adulta, amb tots els compromisos, li cau molt lluny. Però un dia es desperta amb una sensació estranya al cos i després de mesos de proves, li cau a sobre un diagnòstic mèdic greu i inesperat. I necessita començar a prendre decisions.

Escrita amb delicadesa i molt sentit de l’humor, i amb una profunditat sorprenent i il·luminadora, Gina és una novel·la poderosa i original, plena d’una vitalitat molt contagiosa.

I de A casa teníem un himne la mateixa editorial ha escrit:

La Remei té més de quaranta anys, està casada i té un fill, treballa moltes hores a l’hospital i està absorbida per la vida domèstica i professional. La seva germana Marga, una mica més jove, és tot el contrari: soltera i sense cap projecte vital ni professional que la lligui, té la sensació que li ha passat la joventut sense adonar-se’n i encara busca el seu lloc al món. I la mare de totes dues, l’Erne, ja fa més de quinze anys que va instal·lar-se a Itàlia i ha construït una vida nova allà, deixant enrere la vida al poble i les seves dues filles, que no l’hi perdonen. Però quan la Remei arrossega la Marga fins al cor de la Toscana perquè necessita un refugi, i unes quantes solucions, aquestes tres dones distanciades i diferents, amb aspiracions i experiències tan dispars, hauran d’aprendre a entendre’s i a comunicar-se, i lluitaran per retrobar-se després que es desveli un secret familiar que va marcar definitivament la vida de totes tres.

Una i altra novel·la comparteixen un estil fresc i natural, espontani i genuí, com senyala Marc Peig[vi], un llenguatge sense pretensions, fluït i acurat, amb la capacitat d’encomanar al lector autenticitat, un tret al que no es aliè el fet d’utilitzar el llenguatge dialectal a què hem fet referència.

La novel·la s’inicia amb el retorn de la protagonista a la seva terra d’infantesa, al Delta de l’Ebre. L’autora planteja el trànsit de la protagonista des d’una infantesa i adolescència farcida de pors i dubtes a una edat adulta també curulla de dilemes sentimentals i vitals que una realitat inesperada, la diagnosi de l’esclerosi, li plantifica sense embuts.

Gina exposa sentiments i reflexions, ens fa pensar i contrastar. La malaltia i la decisió de ser mare són els dos punts clau que defineixen la vida adulta de la protagonista en un relat escrit en primera persona. Compartim la seva visió de l’existència? Compartim les seves eines de construcció personal, la seva manera d’afrontar els entrebancs? Compartim, en definitiva, la seva filosofia de vida?.

La versemblança de la història creix quan els lectors s’assabenten que amb vint-i-sis anys Maria Climent és diagnosticada de patir esclerosi múltiple, una fotuda malaltia degenerativa i crònica del sistema nerviós central. D’aquesta clatellada i de com plantar-li cara en va néixer Gina, un personatge, una dona que afirma: La tristesa pesa. T’aixafa el pit... i si vols tirar endavant l’opció més vàlida és una nova perspectiva de vida... La perspectiva que li proporciona l’Elisabeth quan li ve a dir que es deixi de rucades i s’espavili. És aleshores quan Gina fa un “clic” i comença a superar les pors i la depressió.

L’Elisabeth és un personatge clau en aquest relat. És el model on s’emmiralla la Gina. Com diu Imma Monlleó[vii], les cartes que la protagonista li escriu a manera de diari personal estructuren la novel·la.

No tothom encara la malastrugança de la mateixa manera i potser, per això, a alguna lectora del club Gina li va semblar un llibre poc adient per regalar sense més ni més, car hi ha persones a qui, el llibre, enlloc d’un ajut podria esdevenir un perjudici perquè s’enfonsarien més. De fet, la pròpia autora va comentar en el si del club que de reescriure la novel·la, canviaria moltes coses i, sense embuts, va reconèixer haver-lo parit en un moment vital molt diferent a l’actual.

La novel·la A casa teníem un himne per al crític Oriol Gracià no és més que la història de tres dones –una mare i dues filles- i les seves rareses familiars. Maria Climent reconeix una certa excentricitat volguda, ella ho qualifica d’astracanada i d’astracanada habitual en la manera de fer de la gent del Delta. Afirma: Són poc-sucades que tenen la seua gràcia. El periodista no se’n sap avenir i li xoquen algunes fets que qualifica d’excentricitats com que la mare deixi de parlar per culpa d’un singlot crònic –l’autora explicà en el club que era un fet real- mal gestionat o que el pare tingui un estossegar melòdic que pren forma d’himne familiar. L’escriptora no s’esvalota ni mostra cap quimera, accepta planerament que el llibre està farcit d’absurditats i humor negre, només li falta dir: Perfecte, és justament el que perseguia. I, com es va subratllar en el club, el fet que la mare torni a parlar després de nou anys i ho faci per dir que els talls de meló no es tallen tan gruixuts, n’és un bon exemple.

Només iniciar-se la novel·la ens adonem de la complicada relació entre les tres dones. La mare és rara, és a dir, poc convencional, queda dibuixada com un personatge un pèl histriònic que pot o no atraure. La novel·la ens parla d’emocions i sentiments, d’incomprensió i de dificultats serioses de comunicació entre la mare i les dues filles. Que una d’elles pateixi basorèxia, això és, la necessitat de besar algú, com quan la Marga té unes ganes boges de besar el Jaume, forma part de la voluntat de l’autora de treballar la caricatura: No volia fer una història on tothom fos normal... i, una cosa més, Basorèxia també és el nom de la meua secció d’articles setmanals a Catorze.cat[viii].

Al rerefons del llibre hi trobem implícita la reflexió de com et condicionen les persones del primer llindar de socialització, la família, tot i trobar-te en un entorn aparentment favorable. Diu l’autora:

Volia parlar de com s’hereten els traumes. Començant per la mare, filla d’una educació nacional catòlica, d’una família que en la guerra es van fer rics, i que té un trauma evident de disciplina i impossibilitat de rebel·lar-se. L’única manera que té és callar i ho porta a l’extrem. Com no podia replicar, aprèn a reprimir-se i ho porta fins al límit que és la seva rebel·lió, paradoxalment. Ella calla com a càstig. I què aprenen les filles? Un altre trauma, no el mateix sinó un altre. I, segurament, elles als seus fills els passaran un altre. Tot i que van millorant, volia que es notés com s’evoluciona.

A mesura que els personatges desfilen, s’hi endevinen els rols que existeixen en totes les famílies, uns rols que poden canviar, però costa i costa molt. Com va explicitar més d’una lectora del club, A casa teníem un himne és un llibre divertit, suggeridor, que fa pensar en situacions familiars, en dinàmiques més o menys habituals. Una novel·la plena d’escenes memorables, en expressió d’un altre participant.

Com també passava a  Gina, la maternitat és un tema clau encara que sigui enfocat des de perspectives una mica diferents. Mentre a Gina es parlava de les ganes i de les dificultats per ésser mare, a la segona novel·la la temàtica està més centrada en les relacions mare-filla. D’alguna manera, l’escriptora es fa una pregunta: fins a quin punt una mare s’ha de sacrificar pels fills?

L’Erne és una dona que se sent molt jutjada des de l’inici dels temps i és molt cerebral i ja va planificant: la vaig cagar i compliré amb el meu deure, el meu càstig. I aquest és casar-se amb un home que no vol, tindre dos filles i criar-les fins que siguin adultes i hagin marxat de casa i quan ho té fet i l’home s’ha mort, diu que fins aquí la seva condemna. Després, la mare s’adona que potser no ho va fer tan bé com creia, potser no ha gaudit la vida ni els ha ensenyat uns valors correctes a les filles.

La Maria Climent recomana escriure des de les emocions, des del convenciment que mai acabes de saber com és l’altre i, per tant, l’escriptor o escriptora pot estirar de més d’un fil, amb la voluntat d’interpel·lar, d’obrir finestres, fins i tot d’incomodar. D’alguna manera fa seva aquella reflexió de Francis Bacon: Qui no vol pensar és un fanàtic; qui no pot , és un ruc i qui no s’atreveix, un covard.

---

[i] ZAERA, Anna. Entrevista a Maria Climent. https://www.vilaweb.cat/noticies/maria-climent-la-meitat-de-les-parelles-se-separen-i-la-vida-continua/

 

[ii] Ob. Cit.

 

[iii] https://beteve.cat/artic/maria-climent-gina/

[iv] GRACIÀ, Oriol. Terres de l’Ebre. Surt de casa.cat  https://surtdecasa.cat/ebre/llibres/entrevista-maria-climent-1

 

[v] FAJARDOM Clara. 10.09.23. Entrevista a Maria Climent https://llegim.ara.cat/entrevistes/maria-climent-cossos-joves-perfectes-orgasme-pareu-fotre-pel_128_4787000.html

 

[vi] PEIG, Marc. El Matí Digital. Ressenya de “Gina” de Maria Climent https://elmati.cat/ressenya-del-llibre-gina-de-maria-climent/

 

[vii] MONLLEÓ, Imma. Créixer amb la Gina. https://revistacaracters-uv.es/creixer-amb-la-gina/

 

[viii] GRACIÀ, Oriol. Terres de l’Ebre. Surt de casa.cat  https://surtdecasa.cat/ebre/llibres/entrevista-maria-climent-1

 

 

SABÓ DE CASA

 Un llibre de

MONTSERRAT VENDRELL BARDAJÍ

L’autora

La biografia de Montse Vendrell accessible des de la xarxa és minsa. Hi trobem que va néixer a  Alguaire l’any 1963 i que va cursar estudis per dedicar-se al món educatiu. En haver acabat, va ser mestra de primària en diverses escoles i també, professora de francès. Avui és professora de francès a l’Escola Oficial d’Idiomes de Lleida (EOI). Suposàvem que per voluntat d’aventura i canvi es va decidir per exercir de professora de castellà a París. Una entrevista[1] ens confirma la nostra sospita quan, en parlar del protagonista principal de Sabó de casa, l’autora comenta:

(Com el protagonista) jo mateixa he fugit sempre de “ser un corder”. Tenia 26 anys, la vida resolta (mestra funcionària), un apartament moníssim vora el mar a Vilanova i la Geltrú, un cotxe i un novio i, de sobte, vaig deixar aquella vida còmoda per anar a viure al lloc dels meus somnis: París. Allí no tenia ningú, ni casa, ni cotxe, ni novio i una feina molt precària. Crec que aquelles vivències m’han ajudat molt per escriure Sabó de casa.

Ella es considera una persona polièdrica quant als seus interessos i, en aquest sentit, explica que també està especialitzada en il·lustració i escultura.

Montse Vendrell va ser una de les autores lleidatanes de més èxit en el Sant Jordi de 2023. Té el seu mèrit, car Sabó de casa és la seva primera novel·la i, com totes les ressenyes de presentació de l’obra indiquen, hi va estar treballant durant deu anys. En una entrevista a ràdio Rosselló, feta poc després de la festivitat de la rosa i el llibre, comentava:

Es com si ho estigués somiant. Vaig tenir pànic escènic davant de tanta gent!. Vaig estar tot el dia signant. Els llibres es van esgotar. Vam haver de trucar a l’editorial perquè ens en fes arribar més.

En una de les poques entrevistes en suport escrit localitzades a la xarxa se li pregunta com li va sorgir el tema de la novel·la i l’autora respon que Sabó de casa és la història dels seus avis. Explica que la va començar fent recerca de l’immediat, això és, llegir i analitzar els documents a mà i complementar la informació escrita amb la informació oral extreta d’entrevistes fetes a les persones coneixedores del seu avi. Pel que sembla, la història la va iniciar sense voluntat de convertir-la en una novel·la; la seva intenció era construir una crònica de l’exili del seu avi:

No volia que aquesta història es perdés i vaig prometre a un oncle meu i a la meva mare que l’escriuria. Encara no sé com es va convertir en una novel·la de 500 pàgines.

Com a bona narradora, Montse Vendrell és amant de respostes generoses i ho aprofitem per esplaiar-nos una mica més en el procés d’inici d’aquesta novel·la:

Fa uns 30 anys, un oncle meu, germà de la meva mare, em va donar la cartera del meu avi. Hi havia documents escrits en francès. A partir d’allí vaig començar a buscar les adreces que hi apareixien, a  llegir documents que em permetessin entendre per què va marxar, vaig anar als llocs on ell havia anat, vaig demanar a tothom que l’havia conegut que m’expliquessin què en sabien. Estava engrescada en la recerca i vaig dir: “Això ho escriuré perquè no es pot perdre”. El meu oncle va emmalaltir i poc abans de morir li vaig prometre que acabaria aquella història. Sempre m’havien dit que redacto molt bé i, gairebé sense adonar-me’n, en comptes d’una crònica vaig encetar un relat. Ell ja no ho llegiria, però vaig pensar que seria bonic regalar a la meva mare la història dels seus pares. En aquell moment només tenia escrites unes 70 pàgines i vaig seguir buscant i redactant.

Lògicament em faltava molta informació. Per a que la història fos del tot coherent, hi havia buits per omplir, i aquí és on entra la part de ficció: no tinc tota la informació? doncs me la invento.

Resultat? Una novel·la històrica curosament ben escrita.

 L’obra

 

 

 

 

 

 

 

Totes les editorials distribueixen el mateix discurs informatiu respecte de la sinopsi del llibre. Escriuen:

Per evitar que l’enviïn a la guerra del Marroc, Joan de Marongo fuig no tan sols del seu Almenar natal, sinó de tot allò que estima. A l'exili francès haurà d’aprendre a viure sense la seva família i, sobretot, sense la Marieta, el seu gran amor. Sabó de casa és una història basada en fets reals, però farcida de ficció, que s’ambienta inicialment a la Lleida dels anys vint i a la vida a pagès. Després, els protagonistes recorren ciutats tan allunyades com Marsella i Barcelona per retrobar-se, finalment, ben a la vora de casa.

Al nostre club de lectura la novel·la va tenir una molt bona acollida. Una de les primeres observacions va ser el per què del títol. Sabó de casa. Per què?

L’autora ho explica sense embuts:

L’olor del sabó de casa és l’olor de casa dels meus avis i també de casa meva. La meva mare encara en fa... En un principi la història s’havia de quedar a casa, perquè parla de casa i no creia pas que pogués interessar a algú altre... Aquest producte tan casolà em permetia anar del present al passat i, a més, la història transcorre a Catalunya i a Marsella; en ambdós llocs el sabó de casa és un article molt quotidià. A Marsella, concretament, se’n diu savon de Marseille i és una versió més refinada, perfumada, del nostre sabó de casa.

El marc històric de la novel·la ha despertat l’interès del grup lector, i algunes persones del club han aprofundit en el tema de la guerra del Marroc i en tot l’estrafolari i injust sistema de reclutament de tropes. Ningú se sorprèn que en Joan, el protagonista, no vulgui anar a la guerra del Marroc, on no se li ha perdut res i on pot perdre la vida, i els lectors se solidaritzen amb la seva fugida a l’exili i en totes les peripècies d’un trajecte que no s’acaba mai fins arribar a una ciutat, Marsella, més inhòspita que no pas acollidora. L’autora comenta:

Si avui en dia, amb telèfon, mòbil, avions i sabent idiomes, marxar de casa ja suposa un tràngol, imaginem com deuria ser de dur fa cent anys. A casa sempre s’ha dit que ho va passar molt malament per arribar a França i que un cop allí no va ser gens fàcil.

Algunes lectores van criticar el nombre excessiu de personatges que, a vegades, fan emmascarar un xic la trama. Aquest comentari l’hem trobat també fent recerca del llibre, però l’autora no comparteix aquest punt de vista. Ella diu: Crec que el pes de la novel·la el suporten a parts iguals els personatges i la trama. I raona el sentit de tantes perspectives i mirades com quelcom nascut de manera espontània a mesura que s’endinsava en aquell temps passat i s’implicava en l’ambient, fet que l’obligava després a abocar dins la novel·la tot allò après, fets i emocions. Tot era important. L’autora ho justifica amb aquestes paraules: sóc molt perfeccionista i no volia deixar-me res.

La majoria de personatges són reals, com també ho és l’entorn rural descrit. Montse Vendrell assegura que fins i tot els noms dels treballadors del restaurant de Marsella i del forn de pa són verídics. Explica que va consultar els arxius de la Chambre de Commerce de Marseille i els Archives Départementails de Bouches-du-Rhône per trobar-los.

La novel·la es passeja per molts escenaris diferents i l’escriptora els descriu amb tota cura i detall minuciós. Ens passegem per Almenar, per la Lleida dels anys vint del passat segle, per l’atrafegada i ofegadora Marsella, per la sacsejada Barcelona..., tot és ressenyat a través de la primmirada mirada de la nostra escriptora. I tanta precisió –es va comentar- la realitza fent ús d’un llenguatge i estil planer, tot i que tan detall pot fer-se, a estones, una mica pesat i farragós.

També alguna participant del club va qüestionar la veracitat de la relació entre el Joan i la Marieta, donant per fet que era un amor idealitzat. Algú altre ha comparat els protagonistes amb titelles dins d’un huracà. Aquesta ha estat una imatge acceptada per l’escriptora que els presenta com dues persones atrapades dins un sistema, sense marge de maniobra per poder canviar les coses. Però especifica:

Els meus personatges es veuen obligats a marxar, a deixar-ho tot, però cal veure com els enriqueix el fet d’haver marxat. Comencen d’una manera i acaben tornant convertits en unes persones ben diferents de com havien marxat. Per experiència pròpia puc dir que no hi ha res més enriquidor, reparador i inspirador que sortir de la nostra zona de confort.

El debat de  Sabó de casa al nostre club de lectura va ser amè, participatiu i enriquidor. A més dels aspectes que ja hem remarcat, es va concloure que, tot i poder-se esporgar una mica, la novel·la té un final esplèndid, que Montse Vendrell en diu de molt grosses però de manera molt continguda, sense xafar mai la ratlla, es va insistir, i com exemple es va ver al·lusió al capítol de la mort de la nena petita. Tothom va coincidir que és una novel·la feta amb rigor, amb precisió de llenguatge i contingut. De fet, el llistat d’agraïments ja és tota una declaració de la bona fonamentació de l’autora que, sumat als deu anys de treball, li confereixen un plus de qualitat indubtable. La millor manera de corroborar-ho és amb la lectura de la seva ressenya de consultes:

Durant 10 anys he anat complementant la informació de partida amb molta recerca per arxius històrics, arxius militars, arxius municipals aquí i a França, webs de genealogia, consultes a serveis jurídics d’hospitals de Barcelona i cementiris, museus, exposicions...

He llegit unes quantes tesis doctorals: sobre la història del servei militar, la indústria tèxtil al Segrià... Llibres de memòries i d’història de La Seu Vella, de la ciutat de Lleida, d’Almenar, de Besiers, de Marsella, sobre la marca Codorniu i la família Raventós... Expedients militars, informes sobre la Guerra de l’Àfrica... I una documentació molt valuosa que consistia en el testimoni oral de les persones que van conviure amb els meus avis: familiars, amics, companys de feina i d’aventures... Ells parlaven i jo escrivia el que em deien per no perdre cap detall.

He llegit amb lupa desenes de BOPs (Boletín Oficial Provincial) a la recerca de les requisitòries que m’interessaven i he remenat premsa francesa i espanyola (sobretot anuncis de feina, de botigues, de productes...)

He observat centenars de fotografies de les ciutats i pobles que apareixen a la novel·la, he comprat postals i estampes antigues... he contactat experts per als temes més diversos: botànica, història del ferrocarril espanyol i francès, el servei militar a Lleida...

Durant els darrers 10 anys he anat en vàries ocasions a Marsella, a Besiers, a Bourg-Madame, a Sant Sadurní... Cada viatge significava alguna troballa important.

Per poder reflectir d’una manera fidel el sentiment i la dificultat de pujar una muntanya, jo mateixa, persona totalment inexperta en el món del muntanyisme, vaig pujar el Montardo.

Podem demanar més professionalitat i bona disposició?

---

[1]Cazarabet conversa amb Montse Vendrell http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas2/sabodecasa.htm