Un llibre de
ALBERT LLIMÓS BIFET
|
L’autor
El
propi Albert Llimós Bifet ((Torrefarrera, el Segrià, 1981) descriu la seva trajectòria acadèmica i professional d’aquesta
manera[1]:
Titulat en comunicació audiovisual a
la UPF i en periodisme a la UAB, vaig començar a exercir la professió en una
casa que ha estat planter del periodisme català durant molts anys: Ràdio
Barcelona. Allà, durant 8 anys, vaig aprendre la importància de qüestionar-ho
tot i de tenir un esperit crític. Des del 2013 treballo a l’ARA i col·laboro
amb diferents mitjans, per exemple com a tertulià habitual de RAC1. Compagino
el periodisme amb la literatura des que el 2010, amb la meva primera novel·la,
'La dona que fugia de la boira', vaig quedar finalista del premi Sant Jordi de
narrativa. Després de 5 anys cobrint la informació del Barça, el febrer del
2018 vaig iniciar una nova etapa liderant l’àrea d’investigació del
diari.
Més enllà d’aquesta autoinformació, poca cosa es
troba per Internet sobre Albert Llimós. Hi ha, però, un escrit seu titulat Mirar sota l’iceberg[2]
on descriu rebé la seva mirada vers què entén per escriure un bon llibre.
És tan clar i està tan ben travat que resumir-lo o escapçar-lo seria quasi un
pecat, així que, heus-el aquí:
Cada vegada n’estic més convençut que escriure no és
saber encadenar paraules, que també, sinó sobretot saber mirar. Fins i tot quan
es tracta de ficció, ja que les representacions més oníriques i inversemblants
de la nostra imaginació no deixen de ser una simple cuirassa a la realitat que
ens envolta, una deconstrucció particular del nostre món quotidià. Sí, escriure
és tenir una mirada pròpia, una mirada que cal educar.
La solidesa d’un text la marcarà primer de tot la
història que hi ha darrere. Si allò que estem explicant crida l’atenció del
lector, les línies s’aniran consumint àvidament. El tenim atrapat. Després, el
repte serà mantenir aquest lector en tensió, que l’interès no decaigui. No
parlo únicament d’originalitat, de construir un relat novedós i únic, sinó de
tenir un punt de vista propi, treballat i diferenciat. Tenir una mirada pròpia
és preguntar-se coses sempre, tenir una intencionalitat clara, un argumentari
ben travat, que hi hagi una feina de documentació extensa al darrere de qualsevol
text. De fet, un relat és com un iceberg. Hem de mostrar una petita part de tot
allò que hem llegit, hem vist o ens hem preguntat abans. Però, compte. Vigilem
amb la vanitat, que ens pot portar a la pompositat excessiva, en voler lluir
tot allò que sabem. En realitat, només una part del que hem après a través de
la nostra mirada, la punta de l’iceberg, l’hem d’inserir al text, sempre amb
naturalitat.
Per tant, és tan important el moment previ a començar
a embrutar el full en blanc com el mateix procés d’escriptura, quan entraran en joc les virtuts de cadascú a l’hora
d’escriure, i que ens distingiran entre un bon text i una obra excel·lent.
Aquells minuts, aquelles hores, aquells dies fins i tot, que la ment maquina
sobre el rumb que ha d’agafar la història són bàsics per donar profunditat i
consistència al nostre relat. I en això, per no sucumbir a les limitacions de
la nostra traïdora memòria, és bàsica la llibreta, companya inseparable d’algú
que vulgui dedicar-se a encadenar paraules. Sempre hi ha de ser, no sabem mai
quan la nostra mirada ens sorprendrà amb algun descobriment, ja sigui un simple
detall o el cos central d’un futur relat. Que la llibreta sigui l’iceberg, i la
nostra història la punta que veu el lector.
L’obra
La primera i fins avui única novel·la d’Albert
Llimós és La dona que fugia de la boira, finalista del Premi Sant
Jordi de novel·la del 2010. El llibre repassa la trajectòria vital de la
Teresa, nascuda a la plana de Lleida i que després d’un seguit de vicissituds
fuig de la boira del Segrià i marxa cap a Barcelona. La vida de la Teresa transcorre
entre la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil i el franquisme.
Ana Maria Vilallonga en la
seva ressenya del llibre publicada a Vilaweb[3] troba
que pel que fa a l’argument i al
personatge principal, posseeix un aire clarament rodoredià. La desgraciada
història d’una mare jove, perseguida per la desventura des del bressol, que
passa milers de penalitats durant la Guerra i la Postguerra, fa pensar sens dubte
en la Colometa de La plaça del
Diamant. D’altra banda, el seu sobtat canvi de fortuna, l’entrada en el
món selecte de l’alta burgesia catalana, ens recorda vivament el personatge
principal de Mirall trencat,
Teresa Goday. Tal vegada ni tan sols no és casual la coincidència onomàstica,
perquè la protagonista de “La
dona que fugia de la boira” duu aquest mateix nom. Fins i tot la
mansió on va a viure, arran del seu matrimoni, es diria una evocació de la
torre descrita a la famosa novel·la de Rodoreda.
La referència a la Colometa
també es va evidenciar a l’hora de parlar-ne en el club de lectura, però no va
tenir un suport unànime. La Teresa, la protagonista indiscutible de la novel·la,
és més aviat l’arquetip d’una dona lluitadora, una dona que no sap o no es
permet defallir, amb un esperit de superació indestructible. El propi Albert
Llimós ho deixava prou clar en la presentació del seu llibre[4], ell
volia retre homenatge a les dones lluitadores, a l’heroïna anònima. La
referència que declarà l’autor en un altre comentari penjat a la xarxa[5] és el
de Madame Bovary de Flaubert. Com
escrivia Frederic Llopart[6]: (...) l’obra és el relat d’una actitud ferma
i ribetejada d’heroisme d’una dona que assumeix ben aviat que el destí se l’ha
de forjar cadascú i que ningú regala res.
La Teresa és una dona nascuda amb mal
peu. Nata en un entorn rural, petit i clos en si mateix, percep, de sempre, el
refús del pare que la culpabilitza de la mort de la seva dona morta després del
part. El sentiment de solitud i de rebuig donarà sempre la mà a la Teresa, i la
incapacitat per refer o reconstruir de bell nou una mínima relació amb el pare
marcarà, potser, el seu caràcter més aviat esquerp i introvertit. Mai
aconseguirà passar pàgina del tot, però continuarà fent camí mentre va sumant
ferides que mira de guarir amb fortalesa interna, sense demanar ajut, tot i que
compta amb el suport incondicional del germà, conscient del desgavell de la
relació familiar, i d’una tieta que, en
un moment donat, desapareix, es fon de la trama, i no se’n torna a saber res.
És aquest un fil perdut que ens va semblar poc encertat, car l’autor havia
dibuixat un perfil d’una dona lesbiana en una societat rural dels anys trenta
que va haver de fugir del poble quan, per una indiscreció de la Teresa, la seva
orientació sexual quedà al descobert. Una nova culpa al cistell de la
protagonista.
Tot i tractar-se d’un llibre dur,
tothom va considerar que era de lectura agradable, fàcil i entenedor, ben
escrit i amb una estructura en capítols curts que el feia àgil de seguir.
Afegir que cada capítol porta el seu títol, sense que hi hagi cap norma interna
fixada, de manera que entre un capítol i un altre poden passar hores, dies,
setmanes, mesos o, fins i tot anys[7].
La novel·la presenta una estructura
circular, doncs conclou de la mateixa manera que comença. La vida de la Teresa
tanca un cercle vital propi que corre en paral·lel amb el cercle històric. El
conflicte personal i el conflicte col·lectiu s’entrellacen en una traç històric
ben documentat. En aquest sentit hem d’emfatitzar la reeixida descripció dels bombardejos
de Lleida durant la Guerra Civil i
recordar que és en un d’aquests bombardejos per part de les tropes feixistes
que mor el fill de la protagonista, un fill nascut com a resultat d’una
violació per part d’un militar quan la Teresa era adolescent.
La
dona que fugia de la boira
desassossega en molts moments i, en altres, costa de creure. Costa de creure
que una persona pugui anar tancant capítols tan intensos i durs de la seva vida
sense rebre altre ajut que la “casualitat” de trobar persones solidàries que l’acullen
i obren portes a partir del moment que, embarassada, enmig de la guerra,
decideix encaminar-se cap a Barcelona.
Entre els comentaris emesos en el club
de lectura es destacà que el món emocional, els sentiments descrits, no sempre
es corresponien amb la intensitat del fet. Ja hem parlat d’una tieta lesbiana
que desapareix de la narrativa i hi podem afegir la naturalitat més que dubtosa amb què es presenta que la
protagonista sigui mare de dos fills il·legítims o l’escassa incidència
emocional de la mort del fill o la tolerància amb què es viu la llibertat
sexual de la Núria. Tampoc, com se subratlla des de Vilaweb, “no és fàcil d’assumir que una dona que ha caminat des de Lleida, que ha
perdut tota la família i que arriba a Barcelona a punt de donar a llum,
s’entretingui contemplant les meravelles modernistes del Passeig de Gràcia.
Quasi semblava, en llegir-ho, que un grup de japonesos havien d’aparèixer en
qualsevol moment fent fotos a la Casa Batlló.
Tot i les consideracions
acabades de formular, la novel·la mereix, de totes totes, ésser llegida. És una
història intensa amb un final discutible i polèmic, és una història de
valentia, de lluita i de penalitats on la tristesa i el sentiment de culpa ens
acompanyen de la mà de les desavinences, la guerra, la mort i la voluntat i
decisió de sobreviure. És una obra que, tot i els infortunis, el seu rerefons
és d’esperança. És, en paraules de Frederic Llopart, una visió de “(...) redreçament personal i col·lectiu
després de les adversitats. És un repàs de la convulsa història del segle XX a
Catalunya amb, però, la voluntat de sobreviure a l’adversitat”.
Com ha escrit més amunt el
propi autor de la novel·la, la
solidesa d’un text la marcarà primer de tot la història que hi ha darrere. I aquesta és, ras i curt, una història molt potent.
.