Un llibre de
LAIA VIÑAS
|
|
L’autora
Nascuda l’any 1997,
Laia Viñas és una jove periodista i escriptora nascuda al Delta de l’Ebre que col·labora
en diferents mitjans de comunicació. A més a més de periodista compta en el seu
currículum amb un màster en ràdio i televisió. L’any 2020 va guanyar, junt amb
Irene Pujadas, el Premi Documenta amb la novel·la Les closques. El jurat va destacar «la maduresa literària i la complexitat narrativa, sorprenents en una
escriptora tan jove, l'elaboració estilística i la boníssima construcció dels
personatges, així com l'ambició i la qualitat de la llengua»[1].
En una entrevista[2] Laia
Viñas reconeixia com una veritable passió personal el fet d’escriure i explicava
que va fer periodisme com una sortida professional compatible amb guanyar-se la vida i, a la vegada, fer
realitat el seu projecte vital. Exposà que, a l’institut, ja li deien que
escrivia bé però també em van deixar
força clar que era una feina sense futur, potser per això em vaig decantar pel
periodisme.[3]
El pas per la
universitat tampoc fou res de l’altre món: El
problema és que durant els estudis no escrivíem gaire, no era com jo m’havia
imaginat.
Reconeix que de
petita llegia més que no pas escrivia. Aquest hàbit de lectura es va aturar durant
l’adolescència per reprendre’l quan va anar a la universitat. El procés
l’explica d’aquesta manera: “Quan ets
petit llegeixes el que t’arriba a les mans i no tens criteri propi. De més
gran, llegia per cobrir la necessitat que em generava la manca de lectura i
escriptura de la universitat. Cap al segon any de carrera vaig començar a
escriure textos com a experiment per veure si en podria sortir una novel·la
xula de tot el que anava escrivint. Escrivia una mica allò que m’agrada llegir
a mi i de la manera en què m’agrada llegir-ho”[4].
Subratlla que la
llibertat creativa d’escriure un llibre no la té el periodisme. Afirma,
rotunda, que a la ficció no hi ha més normes que les creades pel propi autor. Aquest
només respon davant d’ell mateix, no hi ha caps i “ningú et pot dir que una cosa no està bé, no hi ha una
veritat absoluta. Pots jugar amb la imaginació”. El periodisme, afirma, és l’antítesi d’aquesta
llibertat creativa: “Has de mesurar-ho i
contrastar-ho tot”.
Quan l’entrevistadora
Anna Hernández li pregunta què li diria a un jove de 20 anys que vulgui
escriure un llibre, aquesta mossa de 25 anys, respon molt assenyadament:
“Jo encara no soc ningú per donar consells (...) Però
si la persona ho tingués clar, li diria que hi ha molts premis per a gent jove
on et pots presentar i que si no és el cas, hi ha molts canals per fer arribar
els teus manuscrits a les editorials avui en dia. I, sobretot, que l’edat no ha
d’impedir escriure el que et doni la gana”.
L’obra
.jpg)
|
|
Les
closques vol ser
–se’ns diu a la contraportada- la
història de l'Arnau, un home que es retroba amb la seva filla de vuit anys. En
el nostre club de lectura no hem vist tan clar que sigui aquest l’argument
narratiu. De fet, es va constatar de manera reiterada la dificultat per trobar
un lligam coherent que donés sentit a tota la història. Diverses persones van
exposar que els havia resultat complicat entendre l’estructura de la novel·la
perquè el fil conductor és confós i costa treure’n l’entrellat.
I és que no és gens
ni mica una novel·la fàcil ni senzilla. Tanmateix es va subratllar l’alta
qualitat literària de l’obra, especialment notable en una autora d’edat tan
primerenca. És una obra original, és com un exercici literari volgudament
acurat i primmirat, on cada paraula és adequada i escaient de la mà d’estudiades
comparacions i caracteritzacions detallades i precises de motius que podrien
passar desapercebuts però prenen categoria a partir del llenguatge descriptiu
emprat.
Les
closques, doncs, ens ha semblat una novel·la d’estructura
complexa, diferent a molts llibres, una obra que –per entrar-hi a fons-
requereix més d’una lectura perquè poden escapar-se fàcilment significats i
imaginaris.
Quant a referents,
Laia
Viñas menciona Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i Donald Ray Pollock. És el seu
costumisme i el caràcter incisiu de l’anàlisi de les relacions personals i de
la família, així com la visió de les dues escriptores sobre la maternitat i el
matrimoni, les fonts que li van servir d’inspiració i marc de suport. Efectivament,
la petja d’aquestes autores es reconeix més enllà de la precisió del
llenguatge, es reconeix també en el dibuix dels personatges. L’estol de figures
que discorren a través de les pàgines de la novel·la –curiosament quasi totes
amb noms que tenen com a inicial la “A”- tenen un to i un perfil fosc, fins i
tot tenebrós, es va dir. Són, ells i elles, persones desencisades,
desenganyades; rere els fragments de vida relatats, la desesperança d’una
Rodoreda i és prou visible.
El rerefons social
d’un entorn de postguerra, la precarietat i la pobresa, el desamor i la fam es
dibuixen en pinzellades que són, en paraules de l’escriptora, “excuses per veure com aquests fets han
influït en els personatges”[6]
malgrat que, segons concreta, no s’inspira tant en persones conegudes com
en la seva imaginació que li permet construir perfils ficticis, fet que dona
suport a la percepció d’un lector en definir la novel·la com a literatura de
ficció.
Des d’un punt de
vista de tècnica narrativa, aquesta novel·la segueix el camí d’Anna Burns a Milkman i no utilitza diàlegs, encara
que els personatges conversin entre ells, però ho fan per
mitjà de separar les converses a través de comes. Una altra característica a
subratllar és l’ús i abús que l’escriptora fa de la conjunció coordinada
copulativa “i”.
Per últim afegir que
cap membre del club de lectura va ser capaç de trobar el significat del títol
de l’obra, del que se’ns va dir que no era balder perquè amagava una simbologia
que només es podia entendre si es llegia la novel·la. Possiblement, doncs, ens
calgui una segona lectura per treure’n l’aigua clara.
