dimarts, 30 de juny del 2020

REPRÈN EL CLUB DESPRÉS DEL CONFINAMENT AMB "PA DE LLIMONA AMB LLAVORS DE ROSELLA"

Cristina Campos

L’Anna i la Marina són dues germanes que, allunyades des de la seva joventut, es retroben per vendre un molí i un forn de pa que han heretat d’una dona que no coneixen. És l’hivern del 2010, a Valldemossa (Mallorca), i les germanes han viscut vides totalment oposades: l’Anna gairebé no s’ha mogut de l’illa i continua casada amb un home a qui ja no estima; la Marina, en canvi, ha viatjat per tot el món i treballa per a una ONG.

Mentre intenten desxifrar el misteri de l’herència, hauran de fer front als vells conflictes familiars i alhora recuperar els anys perduts.

Tens a les mans una novel·la sobre l’amistat femenina, els secrets guardats i receptes de pa oblidades. Però, sobretot, la història d’unes dones que aprenen a decidir, amb llibertat, sobre la seva vida i el seu futur.

Es comenta des del Club que és una novel.la fàcil de llegir, que enganxa tot i que es sencilla d'argument. Perfectament pot representar la vida real, tendra, dura i d'amistat

dimarts, 25 de febrer del 2020

VISITA DE LA MERITXELL LORCA AL CLUB DE LECTURA


HISTÒRIA DE SUPERACIÓ DE LA MERITXELL LORCA 

El darrer llibre que ha llegit el club de lectura és "Els camins de la llum"de Coia Valls on descriu la vida del creador del sistema Braille a més d’oferir una història de superació.
Ahir ens va visitar la Meritxell Lorca Requena i ens va explicar la seva història.
La Meri va patir una malaltia als 15 anys on i ahir ens va visitar i ens va explicar la seva història.
La Meri va patir una malaltia des dels 4 anys fins al 15 que va ser quan va perdre del tot la visió. Ella no ha parat de superar-se i en un any ja sabia llegir el Braille.
Avui en dia té una linia braille per llegir llibres d'actualitat, els descarrega  a l’aplicació que té a l’iphone i el que fa l'aparell es convertir-lo en Braille segons va llegint.  Ens explica que un llibre traduït al Braille ocupa quatre vegades més que un normal. Ens diu que quan estudiava necessitava una gran maleta i una bona esquena per poder portar els llibres.
 Ens va explicar que ara actualment té un gos guia que es diu Thor i per ella significa molt, són els seus ulls. La gent que forma part del club va quedar meravella de la força, la voluntat, de la lluita diaria i la superació que té la Meri. Gràcies Meri per la teva aportació!! Tens un do per explicar les teves vivències i les teves emocions.










ELS CAMINS DE LA LLUM

ELS CAMINS DE LA LLUM de COIA VALLS

‘Els camins de la llum’ descriu la vida del creador del sistema Braille a més d’oferir una història de superació.
Els Braille, una família de basters que viu a Coupvray, un poblet situat a quatre hores de París, tenen el seu quart fill i li posen per nom Louis.
Corre l’any 1809 i el menut es converteix en l’alegria de la casa, però en un infortunat accident li arravata la vista amb només tres anys. És, aleshores, quan comença el seu íntim pelegrinatge a les fosques.
Anys més tard, al Balneari de Vichy, sentint que les forces l’abandonen a causa de la tuberculosi, Louis fa memòria de fragments de la seva vida Coupvray, París, Limoges i Vichy són els escenaris que acullen les lluites d’un home de procedència humil que segons avança l’editorial ‘ va descobrir la clau amb què els cecs trencarien les seves cadenes mentre maldava per trobar l’essència de la felicitat’.
A ‘El camí de la llum’, la majoria dels fets que s’expliquen, tenen lloc entre les parets d’un edifici lúgubre del 5è districte de París. Allí, a la Institució de Joves Cecs on Braille escriurà la seva història de superació.
En aquesta ocasió el protagonista recorrerà els camins que l’hauran de portar a la llum que l’il·lumini a ell i als altres cecs que el precediran.
El club comenta:
- que la ceguesa, en aquella època, era tenir un fill inútil i que feia nosa a casa, per això els portaven en centres on després les famílies ni els visitaven.
-També es comenta que la Margot segurament va existir en la vida de Louis. Una persona que li va donar seguretat i per ell va representar més que una amistat.
- En algun moment es recrea massa amb el dramatisme, la tragèdia sobretot en algun passatge que podria haver estat més resumit
-Es diu, que està molt ben escrit, però el nota que qui escriu és el narrador, ja que el llenguatge dels nens era igual que el dels adults
-Ens ha agradat molt perquè és un llibre que deixa empremta sobre la problemàtica en aquell moment dels nens/es invidents.


dilluns, 3 de febrer del 2020

LA NOIA DEL VIOLONCEL

LA NOIA DEL VIOLONCEL de Jordi Campoy Boada






SINOPSIS:
L’Anne és una jove violoncel·lista de la London Symphony Orchestra. És imperfecta i caòtica, impacient i exagerada, impulsiva i una mica promíscua. Però hi ha una característica que sobresurt de la resta i que marcarà l’esdevenir de tot: la seva manca de puntualitat. Arran d’un soroll estrany que sent a l’interior de la funda del seu instrument, l’Anne troba un objecte desconegut que la fa anar de corcoll. Aquesta troballa la porta a tibar del fil i a descobrir els seus orígens, lligats a la Barcelona dels anys 70 i a un nen que vol tocar el violoncel. 

El Club comenta;

És una novel.la amb dues històries amb la música com a fil conductor, on el  misteri i l’atzar té un paper important.

La protagonista, és una jove londinenca de 34 anys que destaca per la facilitat que té a no arribar a l’hora a qualsevol cita per molt important que siga. Malgrat tots els seus esforços és impuntual 

Es comenta el  misteri com a desencadenant del conflicte.  Anne nota que dins la funda del seu instrument hi ha alguna cosa que abans no hi era. Es tracta d’un objecte antic que la jove desitja saber de què es tracta i quin tipus de relació té amb ella. Les seues investigacions la porten fins a Barcelona on elements comuns amb la seua vida: la música, el violoncel i l’amor cap a la música compartit per un xiquet

Una lectura fàcil, àgil on compara les emocions amb una banda sonora concreta.

Una lectura recomanable!!



divendres, 31 de gener del 2020

CLAUS I LUCAS d'Agota Kristof

CLAUS I LUCAS d'Agota Kristof
El que es coneix com la trilogia Claus i Lucas,  són tres novel·les que es van publicar originalment per separat a Suïssa.
 Només la lectura de la primera ja és una experiència literària, però llegir-les totes tres seguides, amb el cor a punt de sortir-nos per la boca, és una de les que no s’obliden fàcilment. Pels temes que tracten (l’absurd de la guerra, el dolor, la mort, la identitat) i, encara més, per com ho fan: amb un estil despullat i fred, gairebé com unes anotacions a peu de pàgina d’una obra de teatre i fent servir els mecanismes de la ficció al màxim de les seves possibilitats per provocar una operació gairebé cruel amb el lector. D’una banda, i gràcies a un realisme extrem (i aparent), fer-li creure que viu en una ciutat de l’Europa Central on cauen bombes i obusos, que ha d’anar a tallar llenya al bosc i després donar el menjar a les gallines, que tindrà fred a la nit. De l’altra, el que es va descobrint a mesura que s’avança en la lectura no fa sinó recordar-li al lector que està llegint, que tot és mentida, que són pàgines plenes de tinta les que l’estan fent plorar com si aquells nens acabessin de sortir per la porta.

Mentir és una de les maneres que hi ha de sobreviure quan les coses van mal dades i aquest llibre, que és un i que en són tres a la vegada, explica el que li va passar a Agota Kristof precisament perquè res del que hi explica li va passar com ho explica. Llegir-lo és voler-s’ho creure tot: la història del Claus i la del Lucas, la d’un estranger que arriba a una ciutat de províncies, la dels secretaris del partit que només escalen, la de les mares que esperen que tornin els fills, la de les àvies cruels i la dels pares adoptius, la dels amants que s’han d’acomiadar a l’alba i la dels germans que no poden viure lluny els uns dels altres sense sentir que són morts per dintre. Si hi ha llibres que fan lectors de per vida, aquest n’és un.

El Club comenta:
Què la primera part és bonica, cruel però entenedora i enganxa. Es reeduquen per passar gana, son i fins i tot per matar. La segona part és més rebuscada. I la tercera part; cost més d'entendre i es una visió duríssima amb falta d'afecte i sense abraçades.
En general, va agradar i tots/es la vam acabar  llegint.


dijous, 5 de desembre del 2019

JUNY


Juny

Traducció de Maria Rosich
Gerbrand Bakker ha guanyat nombrosos premis, entre els quals trobem el Premi IMPAC, el Premi Llibreter o l’Independent Foreign Fiction Prize, i ha consolidat la seva trajectòria amb només quatre novel·les, totes traduïdes a més de vint llengües arreu del món.
Un calorós dia d’estiu del 1969, tot el poble està preparat per rebre la visita de la Reina Juliana. És una celebració inoblidable, però just quan la monarca està a punt d’entrar al cotxe per marxar, arriben la Hanne Kaan i la seva mare. La Reina, en una acció inesperada, torna enrere, acaricia la galta de la nena i ofereix la mà a l’Anna Kaan.
Anys més tard, en Jan Kaan torna a casa per arreglar algunes coses i de nou se sent aclaparat per la ràbia. Ja és hora d’arribar al fons de la qüestió. Juny segueix amb un detall fascinant i tendre la propagació del dolor en una comunitat, una família i diverses generacions.
Al Club no va agradar massa, en general deiem que era massa descriptiu i costava d'entendre. La majoria no el vam acabar de llegir
La nota que posem les/els que formem el club va estar una de les més baixes


dimarts, 29 d’octubre del 2019

CANÇÓ DE LA PLANA


Kent Haruf. Cançó de la plana





Edicions del Periscopi ens van presentar l’octubre de 2017 Cançó de la plana, l’aclamada obra de Kent Haruf que enceta la Trilogia de Holt. Marta Pera Cucurell n’és la traductora, així com ho és del segon volum de la trilogia, Capvespre, que acaba de sortir. Periscopi publicarà l’any 2019 Benedicció, el tercer volum d’aquesta trilogia.
Kent Haruf. |
Cant pla, cançó plana. So vocal uníson que feien servir als primers temps de l’Església romana; qualsevol melodia o aire senzill, sense adorns. Kent Haruf ens dona la benvinguda amb la diferència entre ambdós termes a l’epíleg de Cançó de la plana.
Lleial al títol, l’autor uneix diverses veus per crear una novel·la coral que narra les vivències, les emocions i les relacions humanes d’una petita comunitat rural de Colorado, Holt. Mitjançant una prosa sòbria i aparentment senzilla, Haruf ens introdueix al paisatge de les planes altes, un univers ple de personatges genuïns i captivadors d’una gran complexitat emocional.
Així, coneixerem un professor d’institut anomenat Guthrie, que afronta la depressió i l’abandó de la seva dona i s’encarrega de la cura dels seus dos fills, Ike i Bobby; els McPheron, uns germans eixuts i matussers que ens sorprendran acollint la jove Victòria Roubideaux, embarassada i rebutjada per la seva mare; la Maggie Jones, una altra professora, a càrrec del seu pare amb Alzheimer.
Cançó de la plana és també una oda a la quotidianitat, a la senzillesa de les petites coses. I és que és a través de les tasques més simples, com pot ser repartir un diari, anar a comprar, o comprovar si una vaca està prenyada, que el lector es forma una idea verídica i completa dels personatges.
Haruf ens mostra un món imperfecte, un món real; ple de soledat, aïllament i ràbia, però també, i sobretot, de bondat, de cooperació i d’amor. Un món on els adorns no hi tenen cabuda i on el mot ‘família’ adquireix una nova definició enmig d’una pugna entre la modernitat i els valors tradicionals. En definitiva, una història tendra, emotiva i intensa que fuig del sentimentalisme.

Cançó de la plana

Al petit poble de Holt, Colorado, un professor s’ha de fer càrrec dels seus dos fills, que s’inicien en l’aventura de viure, després de la desaparició de la seva dona; una adolescent embarassada és rebutjada per la seva mare i es veu obligada a buscar refugi, i dos germans solitaris d’edat avançada que viuen en una granja dels afores veuen com el seu dia a dia s’altera sense remei quan decideixen acollir un hoste inesperat.
Les vides de tots aquests personatges s’entrellacen en la cadència lenta d’aquesta comunitat rural que es debat entre la modernitat i els valors tradicionals. Amb una prosa senzilla i plena de detalls, Kent Haruf ens mostra un paisatge humà commovedor on l’amor i l’esperança esdevenen el motor de tota vida humana.

«Una lectura preciosa.» Time

El club comenta;
que és una lectura fàcil de llegir pel fet que sembla com a relats curts i que la traducció potser una mica infantil.
El que més ha agradat i hem estat d'acord les lectores i lectors, que és un llibre molt descriptiu i ens imaginem una pel.lícula de la trilogia.
Ens sorprèn una mica el paper de la mare, sembla un caràcter dèbil i depressiu. Gairebé no surt a la novel.la
I el que està clar, que és un llibre inacabat, per això, recomanem la segona part.

LA CASA DE ROSE WARREN




Reus, 1936. L’esclat de la guerra i en Pere que se’n va al front trasbalsaran l’entorn de l’Aurora, aquella noia bonica, alegre, republicana, alliberada i apassionada. Ella, que té vint-i-set anys, i el seu fill Joan han de sobreviure als esdeveniments que es van complicant a mesura que avança la guerra: els bombardejos, la gana, la por, els refugis, la mort al seu voltant. La ciutat que ella estima anirà agafant una pàtina de pols, de fum, de por i d’incertesa, on maldarà per tirar endavant amb el seu fill.
L’Aurora a Reus, la Quima a Girona, en Josepó a Lleida i la Conxita a Barcelona, seran referències paral·leles del dia a dia d’aquell món convuls que els envolta. En Joan passarà de la infantesa a la pubertat atrapat entre dues guerres. Reus, el camp d’Argelers, la coneixença del seu amic Arthur —que té la síndrome d’Asperger i amb qui compartirà l’adolescència—, el poble de Hook i el descobriment de la sexualitat, esdevindran l’univers on comprendrà la magnitud de la tragèdia i alhora descobrirà una història de passions humanes, de temor i de pèrdues, en temps difícils, però també de lluita, de supervivència, d’esperança i d’amistat.
Des del Club es comenta;  que a vegades repeteix massa les accions, que està molt ben documentat i que es dur com va ser la guerra.
En general, ha agradat força

divendres, 4 d’octubre del 2019

EL SILENCI DE VALLBONA

EL SILENCI DE VALLBONA DE TERESA DUCH



 Després de ‘Les cadenes subtils’, Teresa Duch ha publicat ‘El silenci de Vallbona’. El llibre explica la història del secret que guardaven les abadesses del monestir i del vot d’obediència que les va mantenir en silenci durant molt de temps a totes menys a l’abadessa Sofia.

SINOPSI
La matinada de Dijous Sant, dues monges apareixen mortes al Monestir de Vallbona. La Mimí Vidal, de momento ha de renunciar a les seves vacances per posar-se a investigar els crims I mirar de descobrir l'assassí. Des de fa cinc mesos realitza les pràctiques de Criminologia al costat de l'inspector Miró, el qual qualificarà el cas com el més difícil a què ha hagut de fer front al llarg del seu dilatat historial.
«...L'assassí no era un assassí en sèrie, no seleccionava les seves víctimes, no efectuava cap ritual i no sentia cap pulsió indefugible per tornar a matar. És més, ningú no li estalviava el penediment en cada assassinat, ni el pertinent propòsit d'esmena...».
Han passat quatre anys des que la Mimí va investigar pel seu compte l'assassinat, esdevingut feia divuit anys i encara per resoldre, d'un vell en una residència. La recerca i les peripècies per desemmascarar-ne el culpable la van portar a descobrir la seva autèntica vocació.
Per segona vegada la Mimí trobarà respostes en la Història. S'haurà de remuntar al segle XIII per començar a estirar el fil que la durà a descobrir el Secret. Vallbona amaga des de fa vuit segles un secret que, per manament imperatiu de Jaume i, només coneixen les abadesses que s'han anat succeint en el càrrec. La història de la reina Violant d'Hongria, enterrada a Vallbona per desig propi, no només aportarà alguna resposta a les preguntes que es formula la Mimí, sinó que també n'hi generarà de noves:
Què disposava, en realitat, Violant en el seu testament?

L'autora comenta:

que li faria molta il.lusió poder fer la presentació al Monestir de Vallbona junt amb el grup on canta Gospel.
Ens explica que la motivació va surgir un dia que va anar de visita a Vallbona de les Monges. A l'assabentar-se que  els reis de la Corona d'Aragó estaven tots enterrat al Monestir de Poblet menys la reina Violant d'Hongria va pensar que li havien servit en safata la seva novel.la
Ella creu que la intríga, el misteri ... és un mètode ideal per enganxar al lector.

També comenta que ha començat a  escriure la tercera part 

Per altra banda, ens presenta el seu últim llibre "Camins de pedra" on ens fa cinc cèntims. Són 5 relats encadenats amb continuïtat. Tot comença quan troben una dent d'un nen de 4 anys.




dimarts, 2 de juliol del 2019

ON ETS ANASTÀSIA? de Marta Magrinyà

ON ETS ANASTÀSIA? de Marta Magrinyà





és la darrera novel·la publicada per Marta Magrinyà que aquí abandona, però no pas del tot, la ciutat de Reus, per traslladar l’acció a Barcelona. La commemoració del centenari de la Revolució Russa ha contribuït a fer-nos recordar aquells dramàtics fets i els personatges que van protagonitzar-los. Uns dels més fascinants, són, sense dubte, a causa del seu tràgic final, aquella família reial assassinada en bloc. Durant anys es va especular amb la possible supervivència d’alguna de les filles del tsar, en concret d’Anastàsia, personatge sobre el qual s’han escrit novel·les i s’han fet pel·lícules i sèries de televisió.

D’altres personatges històrics havien generat llegendes diverses sobre la seva possible existència després de morir, com ara el malaurat fill de Lluís XVI, un monarca amb força paral·lelismes amb el darrer tsar o, molts anys enrere, el rei Sebastià de Portugal, sobre el qual es va bastir l’estranya història del pastisser de Madrigal. Anastàsia i les seves germanes ens resulten atractives per la seva bellesa, el seu bon caràcter i el seu desgraciat final. N’hem vist fotografies, filmacions, això fa que les tinguem, encara, molt presents. Durant molts anys es va especular amb el tema, sobretot pel fet que dos dels cadàvers no es van trobar, el del germà petit i un dels dos de les noies més joves.
Avui els misteris ho són menys, comptem amb els avenços genètics i amb molts més mitjans. Les darreres investigacions semblen destinades a esventar els possibles dubtes sobre la supervivència d’aquella joveneta. Marta Magrinyà s’ha sentit atreta per la història d’Anastàsia, que coneix a fons, i l’ha inserit en el rerefons d’aquesta història, una novel·la romàntica, com d’altres de l’autora. Mentre la novel·la negra no defuig l’etiquetatge de gènere, més aviat al contrari, es titllen de novel·les negres llibres que no han estat mai, considerar un relat romàntic o rosa no ha aconseguit encara ser ben assumit en la nostra literatura quan, fa anys, es llegien bons llibres d’aquest tipus, sense complexos i alternant-los amb d’altres suposadament de més gruix. Això no passa en d’altres àmbits, com ara el de la literatura anglosaxona.
Una novel·la pot ser bona o dolenta, més enllà del gènere, i també pot estar ben escrita, com és el cas, i centrar-se en una història amorosa ben resolta i que acabi bé. Magrinyà, a través de l’estranya possibilitat de què Anastàsia hagués acabat a Catalunya, mou els fils de la casualitat fent que dos joves molt diferents, ambdós en un moment de crisi vital, es trobin i s’enamorin. El tema de fons li permet fer un passeig històric, sense pretensions pedants, per la història dels Romanov. A través de la trama de ficció retrobem molts indrets barcelonins o de la rodalia, com ara l’edifici Walden de Sant Just.
Marta Magrinyà fa una literatura per a tots els públics, ben escrita però sense les pretensions literàries excessives que malmeten tantes bones intencions. Fa servir capítols breus, que faciliten la lectura i és amable i compassiva amb uns personatges que, evidentment, es fan estimar, que s’equivoquen però que cerquen la felicitat, una felicitat tranquil·la, allunyada d’ambicions etèries. En els seus llibres retrobem el gust per la senzillesa i pels bons sentiments, sense caure mai en el risc d’una possible carrincloneria. En el fons, a la vida, és habitual voler defugir la solitud i sentir-nos acompanyats. I també desitgem que, en algun moment, determinats misteris arribin fins a nosaltres de forma atzarosa.
No és aquesta una novel·la històrica, tot i que la història del passat hi sigui molt present i que en llegir-la ens sentim esperonats a cercar més informació sobre aquells anys terribles. El segle XX es va mostrar molt poc humà, la crueltat i la violència van arribar a límits impensables, malgrat tants avenços. La Revolució Russa va desvetllar moltes expectatives però el temps posa les coses en el seu lloc i, malauradament, les mitificacions excessives dels fets no n’amaguen el dolor generat.
Sobre tot això reflexionen en algun moment, també, aquests dos joves destinats a trobar-se per atzar a tocar de les festes de Nadal, una època de l’any tendra i familiar però en la qual també es manifesta més a fons la solitud. Rere aquesta abrandada història d’amor hi convergeixen molts temes interessants sobre la condició humana i l’absurd de la violència indiscriminada.